La seva fe era indissociable de la vivència de la veritat; devia ser per açò que Hilari Raguer (Madrid,1928-Montserrat, 2020), als seus 32 anys, monjo benedictí a l’abadia de Montserrat, anà a París a estudiar doctrina social de l’Església i ciències polítiques. Una fe increbantable que, tanmateix, no el feia recular quan tocava explicar el trist paper de l’Església catòlica abans, durant i després de la Guerra Civil («l’Església espanyola té una responsabilitat abans de la guerra per la seva posició extremista»). Recordava el jesuïta A. Thió Rodés: «Persegueixen els sacerdots per mor de Crist o persegueixen Crist per mor dels sacerdots? El primer seria molt tranquil·litzador per a nosaltres; però no serà que és més cert això segon?».
Vingué a Ciutadella, el 1996 (?). En una conferència al Cercle Artístic parlà clar, sense amagar res: repressió anticlerical, afusellaments, el nacionalcatolicisme amb el cardenal Gomà beneint la Cruzada i la dignitat del cardenal Vidal i Barraquer reclamant respecte per a la República, ço que li costà morir a l’exili, l’Església i el franquisme, l’abat Escarré i el catalanisme, la vida i mort de Manuel Carrasco i Formiguera, etc.
Fent honor a la regla de Sant Benet («ora et labora»), amb recerca pacient i rigor analític, practicà la premissa de Lleó XIII: «La primera llei de la història és no gosar mentir; la segona, no tenir por de dir la veritat». Les coses al seu lloc, sense estalviar, als bàndols del conflicte, les contradiccions i ‘raons d’estat’ o ‘raons de fe’, que uns i altres esgrimien intentant justificar les accions respectives. Mentre els del ‘bando nacional’ gaudiren de quaranta anys d’honors i privilegis, i quaranta més de laisser faire (en democràcia!), altres, víctimes del silenci, han estat proscrits i vilipendiats.
El 2014, un periodista li comentà: «Quan Rouco Varela diu que la unitat d’Espanya és un bé moral irrenunciable, se li deuen posar els pèls de punta». Ell contestà: «Al revés, em va agradar molt. No hi ha cap autoritat civil ni eclesiàstica que em pugui dictar quina és la meva pàtria. Això m’ha de sortir del fons de la consciència. Llavors, si fidel a la meva consciència he triat com a pàtria Catalunya i la serveixo, estic practicant el quart manament (honraràs el pare i la mare), que és una virtut». Ironia i paciència benedictina. Raguer va escriure el llibre «Ser independentista no és cap pecat». De la mateixa fusta que el bisbe Deig.
