Contemplar un estol d’estornells, una filera de formigues o un banc de peixos, la sincronia amb què es mouen, la perfecció dels girs, sense una dissonància, ni un error, ni un retret perquè hauries d’haver agafat l’altra rotonda, és una meravella. Aquesta coordinació absoluta, impossible per als humans no sotmesos a milers d’hores d’assajos, es produeix gràcies a una sensibilitat especial per detectar els moviments aliens.
La consellera Mae de la Concha, amb una capacitat de ser imprevisible que destrossa les contrarèpliques escrites de qui l’interpel·la, va explicar al Parlament que la captura massiva de sirvioles de l’estiu al Canal de Menorca va suposar matar peixos que neden en grup quan estan enamorats. No és ben bé així. Seria allò de «por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo». Aquestes agrupacions d’animals són menys romàntiques i més funcionals. La reproducció hi juga una part important, però és tot més fred. No hi ha rams de coral ni sopars amb les aletes agafades com a preàmbul. El tema és que hi ha animals que, per procurar-se protecció i qualitat de vida, s’agrupen i així fan millor front a allò que els envolta. Però a vegades és insuficient. És més, la estacional sincronia grupal no va ajudar les sirvioles, sinó que va ser la seva condemna davant els voraços pescadors valencians. Les va fer vulnerables. La seva solitud d’hivern les hauria protegit millor.
Per tant, si a l’inici de l’article vostè esperava que acabés amb una moral del tipus junts som millors, hem de ser més sensibles amb els altres, cal anar de la mà per progressar, remar en la mateixa direcció, sent decebre’l. Pel fet d’anar juntes, solidàries i compassades les sirvioles van acabar al plat. Com ens aniria als humans si ens comportéssim com un gran equip de natació sincronitzada és i serà impossible saber-ho mai, perquè ni amb la major de les pandèmies som capaços d’actuar amb la mínima harmonia o coordinació. En el nostre camí, tot són envestides.
