Dues bicicletes romanen des de fa mesos encadenades a una d’aquelles coses que hi ha clavades a terra per fermar-les, al costat del Parc Rubió de Maó. Delaten la seva inactivitat el rovell i les rodes desinflades. Són dues companyes de viatge. Ho demostra que les dues rodes davanteres estan assegurades amb una única cadena, i les dues de darrere amb una altra. Prou contundents. Per tant, ni robades per a un sol ús ni abandonades com a residu. Una bicicleta no és cosa que un oblidi i s’hi resigni per la descompensació entre esforç i recompensa, com uns kleneex, una moneda de coure o una mascareta quirúrgica.
M’agrada imaginar quina història hi ha darrere els objectes de cert valor que ningú reclama. L’escena delata que dues persones les van fermar juntes i esperaven desfermar-les juntes. Per què no ho han fet? Per què dues persones no recuperaren les seves bicicletes? Un viatge urgent sense bitllet de tornada? Una baralla definitiva entre dos amants orgullosos? Una tragèdia, esper que no, impeditiva? Un premi que els ha permès un altre vehicle de més prestacions? O la prosaica pèrdua de la clau (o claus)?
Imaginar la vida d’altres és habitual, ho reconegui vostè o no, però solem errar el tir perquè interpretam els indicis amb tòpics o amb els paràmetres de la nostra pròpia vida. Un error. La diversitat de circumstàncies que envolta un fet és infinita. I açò és meravellós perquè anima a imaginar, i empipa perquè no permet revelar el misteri.
A l’altra banda del carrer hi ha una altra andròmina bessona per fermar bicicletes. També inutilitzada, ja que en té dues i mitja encadenades individualment, a més d’un estrany carret, amb el mateix rovell delator de longevitat estàtica. Imaginar per què ningú no retira de forma subsidiària aquestes tristes escultures urbanes d’una punyetera vegada per endreçar la via pública i que es puguin emprar de nou amb normalitat els dos aparca-bicis és menys misteriós, gens engrescador però empipa molt més.
