És una pràctica habitual fustigar constantment la classe política, tant als mitjans com al carrer o a les xarxes, per tot allò dolent que passa. Resulta una postura fàcil, còmoda, polivalent i aplaudida que a més descarrega l’analista/ciutadà de tota culpa. També l’eximeix de buscar solucions i així pot seguir tranquil amb les seves coses.
L’augment de contagis després del Nadal ja té efectes desagradables, que ja han generat queixes, protestes i exigències cap a les administracions públiques. És just? És dels polítics tota la responsabilitat? No. La responsabilitat de qualsevol acte és de qui el comet. S’accepten possibles atenuants per raó de context, no les evasives. Si alguna persona actua amb plena consciència de tal forma que pot generar un perjudici, el responsable primer és aquesta persona.
Que el repunt passaria era evident només parant l’orella al carrer: «anirem alerta», «separarem taules»... Una bomba. Altres directament s’ho van passar tot pel folre de la mascareta. Si hi ha qui no paga impostos, no es podia esperar que tothom complís unes recomanacions en constant transformació, ambigües, incontrolables i que fins i tot animaven a la gresca. El temps ha demostrat que aquesta estratègia va ser un error covard. No és excusa. Cada persona tenia la potestat d’aplicar conegudíssimes mesures de prevenció més enllà del que deia papà-estat o mamà-autonomia, d’actuar amb un criteri propi, de ser ciutadans adults que fan alguna cosa més que queixar-se per tot sense aportar res, d’ajudar a evitar la preocupant situació actual.
Ara no es tracta de fer una caça de bruixes. Però si confinen, si no sap amb qui deixar el fillet quan no pugui anar a classe, si li anul·len la sessió de zumba, si li ajornen una intervenció quirúrgica, si ha de tancar el bar, a l’hora de maleir almanco hauria de recordar-se’n també de qui va fallar en la seva responsabilitat individual pel seu gaudi personal. Serà inútil, però així exercirà una mica de justícia còsmica.
