Quan els ‘Països Catalans’ havien d’autodeterminar-se...

El dia 31 de gener de 1976 tenia lloc al monestir de Cura (Mallorca) la Primera Trobada d’Instàncies Unitàries dels Països Catalans (llavors aquesta denominació no aixecava ampolles en les pells autonomistes), on es reuniren les dues plataformes del Principat (Assemblea de Catalunya i Consell de Forces Polítiques), les dues del País Valencià (Consell Democràtic i Junta Democràtica) i les incipients organitzacions democràtiques de les Illes. Entre elles l’Assemblea de Menorca, acordada cinc dies abans i constituïda el 2 de febrer a la parròquia de Sant Esteve (Ciutadella); l’Assemblea de Mallorca no es formaria fins a l’estiu. Al comunicat conjunt final, que cap diari balear va publicar però sí algun de la península, es pot veure que un punt del trencament democràtic era «El dret d’autodeterminació de tots els pobles de l’Estat espanyol. La reivindicació dels Estatuts d’Autonomia». Amb la celebració del Congrés de Cultura Catalana (1976-77), en el qual molts intel·lectuals i polítics del país aportaren els treballs d’anàlisi i les propostes per a la construcció democràtica nacional, s’assolí un alt grau de consens en l’afirmació dels Països Catalans com a unitat (lingüística, cultural i/o nacional). Uns anys abans, l’Assemblea de Catalunya, plataforma unitària que fou model de les d’altres territoris, també es referia, en el seu punt 4rt, al restabliment de l’Estatut d’Autonomia històric del 1932 «amb totes les institucions implícites, com a pas previ per a l’autodeterminació».

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Els activistes polítics de llavors sembla que tenien clar que en un estat plurinacional no hi ha democràcia si no hi ha reconeixement dels drets col·lectius dels pobles. Se sabia que amb el reconeixement dels drets individuals no n’hi ha prou, que sense dret d’autodeterminació no hi ha encara estat de dret (entès aquest estat com aquell que garanteix tots els drets). I se sabia tant, que, abans de pactar amb els franquistes, aquest dret figurava en les declaracions programàtiques dels principals partits democràtics.

Si en tost d’acceptar els pactes que abocaren al sistema constitucional de 1978 que inventà una España de las autonomías monàrquica, no federable, indissoluble i vigilada per l’exèrcit, s’hagués optat pel reconeixement de la realitat plurinacional ibèrica, s’hauria pogut constituir un estat confederal, on es reconegués el dret que durant la lluita per la democràcia un ampli ventall de forces polítiques reclamava. Un somni? Una utopia? Potser. Avui, quan tantes estructures estan en crisi, més tost és una idea-força per conquerir més qualitat democràtica.