El 9 d’abril de 2019 vaig tenir la sort de presentar el poeta Joan Margarit prèviament a la lectura dels seus poemes, el poeta que ara acaba de morir. Em serviran alguns fragments d’aquella presentació com a testimoniatge de gratitud al llegat literari que ens deixa.
La funció poètica del llenguatge identifica el vessant lúdic dels mots (ritmes, rimes, imatges, metàfores...). El dia que la humanitat va començar a jugar amb les paraules va fer un gran salt de progrés: va perdre la por a les coses i, en dir-les, sabia que eren ben seves.
Per a complir amb una presentació un podria limitar-se a llegir una fitxa biogràfica i bibliogràfica de l’autor i dir un parell de vaguetats sobre el gènere poètic. Podria, per exemple, agafar la contraportada del darrer dels seus llibres i informar que Joan Margarit i Consarnau va néixer a Sanaüja, que és un municipi de la vall del riu Llobregós, als extrems de la Segarra (província de Lleida). Sí, que va néixer en aquesta vila de pocs habitants i que d’açò ja fa uns quants anys. I afegir que ‘poesia’ és l’art d’expressar sensacions, sentiments o emocions, per mitjà de les paraules, els sons i el ritme, especialment a través dels versos. Poiēsis en grec vol dir ‘creació’; derivat del poiéō, que significa ‘fer’. O sigui que el poeta és un qui fa... versos!
Però aquesta diguem-ne informació no fa el fet. Jo només puc dir que d’ensians els primers versos que vaig llegir d’aquest personatge no he deixat de voler llegir-ne més. I açò perquè som molts els seus lectors que ens hem sentit identificats amb el que ell ha escrit amb veu pròpia.
En comparació amb la música, Margarit ens conta que els bons lectors de poesia tenen una altra comesa que la mera audició, una actitud gens passiva. Ells són també intèrprets: interpreten i fa seves les experiències, els sentiments, les vivències que l’autor els comunica. I si ambdós atenyen a fer-ho bé, el lector en surt transformat, diferent de com era abans. Margarit s’explica amb un símil, el de passar per una caixa negra d’informació:
És probable que la poesia sigui només una qüestió d’intensitat. I la intensitat, ¿amb què la podem lligar, si no és amb un sentiment? Però, per a poder parlar d’intensitat, el sentiment ha de precipitar amb la raó com a catalitzador. I allà on hi ha intensitat, hi pot haver poesia. Per això penso que la poesia ha de ser exacta i concisa. Intensitat vol dir concentració. Però això no exclou, ans al contrari, que el poema s’hagi d’entendre. Tota la clau és què vol dir entendre. (...) Jo només em puc aproximar al concepte d’entendre un poema dient que és un procés d’entrada i de sortida. El que en teoria de la informació se’n diu una caixa negra. Hi entra una informació i en surt una altra: la informació d’entrada és una persona amb un determinat estat interior, que jo en diria, continuant dins la terminologia de la teoria de la informació, un grau de desordre. Un grau de desordre són la por, els malentesos, les tristeses… Factors que contínuament estan amenaçant l’equilibri interior. La informació de sortida és aquesta persona que, després de llegir el poema, té un grau menor de desordre o, si es vol, se sent més ordenada. Entendre un poema és un procés d’entrada i sortida d’una caixa negra. [Epíleg al llibre Casa de Misericòrdia].
Joan Margarit ha escrit que ell no troba la diferència entre allò que cerca quan llegeix poesia i allò que cerca en escriure-la; no hi ha diferència essencial entre el poeta que llegeix poesia i el poeta que n’escriu. Diu que, en realitat, està fent el mateix. L’operació de llegir amb ganes i amb el teu instrument és una operació exactament igual que la d’escriure. No creu, doncs, que hi hagi diferència entre Barenboim i Bach.
Doncs bé, la veu del poeta ens convida a compartir el seu món. Un món que comprendrà millor qui conegui el que ha publicat com a memòria d’infància i primera joventut en el llibre «Per tenir casa cal guanyar una guerra» (Proa, 2018). Ell dona una importància cabdal a
1) Els records.- «He tractat de bussejar exclusivament en els records que hagin quedat dins la ment i tractar d’entendre per què encara hi són. I, en aquest cas, què tenen a veure amb la construcció dels meus poemes».
2) La supervivència com a poeta.- «Que té molt a veure amb qüestions que només en aparença són lluny de la poesia, precipicis familiars, professionals, sexuals, la força per viure amb dues filles mortes. Els poemes viuen i sorgeixen sempre entre coses així». És la cultura, és l’humanisme, no un element ornamental sinó un mètode, una eina fonamental de supervivència.
3) La geografia de la infància en un món rural.- Aquest n’és el vertader punt de partida.
4) Un destí tràgic de l’existència. La ‘deixa’ de la Guerra Civil.- «La meva poesia té la certitud que sobre les vides gairebé sempre actua un fatídic moviment del destí. Un sentit tràgic de l’existència que ve de molt petit». A Joan Margarit, com a tants dels qui van viure els anys de plom dels 40 i 50, el va «emmotllar la tragèdia d’una guerra cruel i fratricida que continua exercint la seva força sobre la vida i la política d’aquest país...»
5) La soledat creativa.- Fins i tot «el lloc més solitari i fred pot ser un refugi. Que la soledat pot ser-ho». Margarit diu que en la seva obra es poden comptar fins a gairebé setanta poemes on apareix un jardí o un parc. Aquests espais són per a ell «molt més que un element del paisatge; per exemple, l’hort de Sanaüja és el seu descobriment de la riquesa dins de la misèria».
6) La generositat i la sinceritat.- «És una part important de la poesia: oferir alguna cosa al lector desconegut sense demanar-li res a canvi». «Acabem sempre per mostrar el que sentim. Mentir és, a la llarga, molt difícil».
7) Un sentit social crític.- Front a la destrucció del paisatge natural, front a l’autoritarisme, a la intolerància, a la indiferència davant la bellesa, el poeta pateix. Per açò assegura: «Mai més deixaré de ser crític amb la meva terra» (...) «El cofoisme serà per a mi un senyal de problemes de falta d’intel·ligència o de coratge...». En aquesta Espanya inculta amb perilloses tendències extremistes «que farà impossible qualsevol canvi en profunditat», no s’està de denunciar «la força bruta de la dreta i la inutilitat de l’esquerra».
8) La poesia, un refugi interior. - El poeta, al llarg de la seva vida ha anat sovint d’un lloc a un altre. Aquest tràfec domiciliar, diu, ha repercutit en el seu caràcter, sempre enmig de la soledat i la incertesa. Els poemes, doncs, han estat per a ell una mena de refugi interior, construït i conservat per ell mateix. L’arquitecte, el catedràtic de càlcul d’estructures, situa el punt de partida de la poesia en «la necessitat de construir-me l’estructura personal més fiable possible». Un dia se n’adona que el seu ofici el duu a una «obsessió per lligar amor i claredat, per intentar dotar de sentiment d’amor o d’afecte cap a persones, coses o llocs de la màxima claredat possible, una característica que hauré de desenvolupar amb els anys, no ja en l’arquitectura pròpiament dita, sinó en el Càlcul d’Estructures i, sobretot, a l’hora de compondre els futurs poemes».
9) Una invitació a la lectura. - La lectura de l’obra poètica de Joan Margarit serà, sens dubte, per a tothom que voldrà fer-ne el tast l’aventura de retrobar-nos, nosaltres mateixos, davant un mirall en profunditat on descobrir allò que som en cada moment de la nostra existència. Aquesta és la funció dels clàssics, obres que es poden tornar a llegir d’una manera diferent a cada nova edat, en cada relectura, amb noves emocions, potser més intenses que quan les vam llegir per primera vegada. «Com sol passar amb l’amor», rebla el poeta.
Quan s’ha volgut etiquetar la poesia de Margarit, alguns crítics n’han dit poesia de la memòria, altres l’han titllada com a poesia de l’experiència. Però a ell no li agradaven les etiquetes. Quedem-nos amb el que diu al pròleg de la 1ª edició de Tots els poemes 1975-2011: «Sempre he tingut consciència que la poesia per a mi s’estenia per tota la vida». És, doncs, la poesia de la vida. O la Vida i la Poesia, les dues coses. Però la Vida primer de tot!
