Les reaccions socials davant les complicades situacions amb que ens està situant aquesta pandèmia mundial són un bon laboratori per entendre les coses que ja s’observaven abans i es segueixen veient en relació a altres amenaces com la crisi climàtica o el col·lapse ecosistèmic. Alguns experts ofereixen pistes.
Diuen els que estudien el comportament humà que tenim diversos mecanismes de defensa davant els perills que ens arriben i que no sabem com resoldre. Sigui un virus amb alta capacitat de contagi, davant el qual no tenim medecina o sigui un canvi climàtic que ens pot fer gran part del món inhabitable i que no sabem com es pot aturar. Això ens podria afectar greument i no li veiem cap sortida clara. En una situació així, sense possibilitat de fugir-ne, intentam defensar-nos de diverses maneres.
Una de les primeres és la negació del problema. Es nega el canvi climàtic per considerar-lo una bogeria, una teoria poc consistent o una conspiració maquiavèl·lica (dels xinesos, dels russos o d’en Bill Gates). Una segona fase és acceptar l’amenaça (d’acord, s’apropa una crisi climàtica), però es discuteix que la causa sigui la nostra activitat i s’al·lega que ja hi hagut canvis bruscos molt abans de l’aparició de la humanitat. Encara hi ha una tercera via d’escapatòria, que reconeix l’amenaça però en discuteix els efectes reals (no serà tan greu, la tecnologia ens salvarà, etc). Els tres plantejaments conviden a no fer res.
Les opinions són una cosa personal, però el seu pes queda relativitzat quan la comunitat científica internacional va posar per escrit en 2018 un informe complet (IPPC 1,5) sobre els molt preocupants perills que s’endevinen a l’horitzó proper si no tenim capacitat per reduir dràsticament les emissions contaminants. Cal tenir en compte que aquests informes són consensuats entre molts experts. Per tant, estem parlant de valoracions científiques més tost conservadores, gens exagerades.
Malgrat les serioses advertències de canvis de pluges, nivell del mar, temperatures extremes i similars, que podran afectar greument l’economia i la convivència entre zones geogràfiques, la reacció general del món és encara molt tèbia.
Què correspon plantejar en una situació així? «Vull que entrin en pànic» deia Greta Thunberg davant les Nacions Unides als governants que usaven paraules buides. La preadolescent de l’impermeable groc va aconseguir mobilitzar molts estudiants que s’hi veien reflectits i ben segur que molta d’aquesta gent haurà millorat la seva informació i els seu posicionament sobre la crisi climàtica. Les mobilitzacions socials van ser importants, també aquí a Menorca. Però a la cimera posterior de Madrid no es van observar avanços en els acords oficials.
Ja hem vist que les males notícies sense solució ens paralitzen. A ningú li agraden, i els governs ho saben molt bé. Hi ha un conflicte d’interessos important. Serà complicat que tot canviï des de dalt i no bastarà que només canviï des de baix. S’ha de treballar a tots els nivells.
S’ha constatat mil vegades que no basta amb exigir als «polítics» que ho solucionin. L’altra banda, els grans poders econòmics que no volen evolucionar i aquells que només miren a curt termini, estan perfectament organitzats i disposen de moltes eines per controlar les decisions importants (diners per fer campanyes, per promoure portes giratòries, per contractar els advocats més eficaços...). Les coses només canvien quan la societat s’involucra i treballa amb constància per demanar, però també per aconseguir, fer realitat el canvi.
Els analistes socials adverteixen de la necessitat de teixir aliances a fi que ens puguem apropar a això que se’n diu correlació de forces. Si a una banda de la corda estiren 100 braços i a l’altra només 10, no hi ha opcions. Hi ha de participar la societat civil, l’empresariat més conscient, els responsables públics que volen agafar compromisos (això que tots els polítics són iguals és un altre èxit de l’immobilisme), els estudiants i tota la gent amb ganes d’arromangar-se.
El que està en joc -l’informe de l’IPPC és a internet- no distingirà qui té els ulls clars del qui els té foscos. La crisi climàtica propera no és una notícia agradable. En una part ja no és evitable, però hi ha moltes possibilitats per preparar una adaptació a les noves condicions. A Menorca hi ha gent que hi treballa en diferents camps. Cal fer evolucionar les coses, aprenent de la prova i l’error, sense conformar-se amb unes poques reformes.
El temps de no fer res ja ha quedat enrere.
