Ahir Sant Jordi. Llegir és sa, higiènic i satisfactori. Fins i tot ajuda a interpretar el que passa en l’actualitat. Açò, malgrat que hi ha llibres que són autèntics ploms. S’edita molta cosa. Tothom té dret a provar sort amb el seu somni enquadernat. L’efecte secundari és que entre tanta oferta la visita periòdica a la biblioteca pot ser una loteria.
Fa poc vaig llegir, no sé ben bé per quin motiu, «Els nois de la Nickel», de Colson Whitehead. Un al·lotet intel·ligent, bo i treballador reuneix, d’entrada, totes les condicions per tenir-ho difícil a la vida. Afroamericà dels anys 60, sense pares a casa, de barri pobre. De fet (atenció espòiler) acaba malament, víctima d’un sistema social cruel que estigmatitza, discrimina i anul·la els bons cors, implacable amb qui no té un òptim punt de partida. És dur, sobretot perquè són coses que han passat. I passen encara. Atret per la bona impressió d’aquesta novel·la vaig agafar «Zona un», del mateix autor. No m’agrada gens, però té una frase que és demolidora: «Mai veim els altres, només els monstres que feim d’ells». Fa pensar.
Refús l’elitisme de lectors que es proclamen purs, arrufen el nas amb els best-sellers i deixen altres productes culturals més populars en un segon pla. Hi ha sèries de televisió que valen molt la pena. Aquesta setmana ha acabat, després d’onze temporades, «Shameless», les desventures d’una família desestructurada, pobre, d’un barri marginal de Chicago, amb pares addictes i hàbits molt qüestionables… Es debaten entre una certa voluntat de tirar endavant, de progressar en l’escala social, i la força dels seus orígens, de les arrels, dels estigmes. Els fills, des de ben petits, són uns cràpules, però ningú no els posa res fàcil. Ningú els ajuda a canviar. Al contrari.
Tot açò els hi explic perquè si llegeixen Whitehead i miren «Shameless» tal vegada puguin entendre millor fins a quin punt arriben a ser miserables alguns cartells electorals i algunes declaracions sobre aquelles persones que necessiten ajuda per menjar.
