Si fem una recerca a internet de les imatges lligades a Menorca i el turisme, veurem que la pràctica totalitat mostren fotografies de platges verges, escenaris naturals i nuclis tradicionals. Ningú mostra urbanitzacions. No sempre ha estat així, però en el temps actual conservar revaloritza. I l’Illa està ben situada per acabar d’apostar pel model de sostenibilitat que el món necessita.
Als anys setanta, les imatges turístiques anaven molt lligades als nous hotels, les piscines, els ports esportius i els camps de golf. Les portades turístiques mostraven les grans intervencions fetes sobre el territori i els cantants de moda gravaven vídeos passejant sobre la gespa de paisatges artificials acabats de crear. El progrés procurava mostrar una cara diferent de l’anterior realitat agrària.
Per la societat modesta de la segona meitat del segle XX, la trepidant activitat lligada a la construcció i el turisme de masses, va representar incrementar de manera important la seva renda, encara que fos a costa de transformar l’entorn costaner. Ara ja sabem que el creixement sol ser interessant quan el nivell econòmic està molt avall, però que deixa de ser positiu a partir del moment que els beneficis no es reparteixen.
Menorca, en aquest sentit, no s’ha equivocat tant com altres indrets, tot i que també suma una llista d’errors. Però aquí es van saber aturar gran quantitat de projectes agressius i s’ha tingut el seny de regular per evitar noves bestieses que alguns voldrien continuar fent.
Sempre hi ha qui s’apunta a fer diners ràpids. Qualcú que empeny per poder dedicar-se a l’economia especulativa, aquesta que compra i després ven bastant més car, sense haver-hi fet res enmig. Acumulant sense dinamitzar l’economia dels voltants.
O aquells que capten diners aquí però els inverteixen en altres indrets llunyans. Tothom pot tenir exemples al cap de grans empreses que ho tenen tot amortitzat a nivell local i fa temps que envien el flux dels beneficis cap altres zones.
No hi falta tampoc el perill permanent de l’economia que es basa en aprofitar els béns comuns per generar uns ingressos que es privatitzen en poques mans a canvi d’empobrir el patrimoni de la majoria. Com ara l’aigua dels grans regadius, que es concedeix a cost zero, mentre que la falta posterior d’aqüífer requereix de dessaladores que costen dotzenes de milions de fons públics que hem de pagar entre tots.
Reorientacions, barreres i incentius que cal jugar bé perquè el model sigui de cada vegada més virtuós, reparteixi la riquesa econòmica en tost de concentrar-la, i serveixi d’exemple inspirador per l’equilibri entre el benestar humà i la conservació ambiental. No és impossible, només cal no abandonar la creativitat.
S’han començat a sentir alguns clàxons de cotxes impacients, senyal que han arribat els que estan de vacances. Ja fa dies que Macarella i la seva germana petita estan a rebentar. Cala en Turqueta surt al nou anunci publicitari de l’estiu. A Favàritx s’ha d’establir un transport públic per evitar el col·lapse a l’aparcament. A Cavalleria no hi cap més gent a la posta de sol. Els entorns naturals coneguts són ara els imants de l’Illa.
La cacofonia de les veus que han dominat generalment el discurs econòmic, sempre han menyspreat Menorca perquè no sol mostrar índexs de creixement tan elevats com altres zones properes. Per aquestes veus, un major creixement econòmic encara equival a un major progrés. Però les xifres s’han encarregat de desmuntar aquesta realitat que ja no serveix com equació de benestar.
Balears ha perdut renda per càpita al temps que multiplicava exponencialment el nombre de turistes. Els diners ja no es reparteixen aquí. A partir de cert moments, més és menys. De manera que s’ha d’aprofitar el fre forçat pel virus per reconduir tot allò que es pugui cap a sendes més raonables.
Actualment, la imatge del progrés són els paisatges construïts amb una harmonia de natura i cultura. És la gastronomia amb productes sans. Són les persones voluntàries retirant plàstics del mar. Són els caiacs en tost de les motos d’aigua, és la vaca vermella pasturant a la tanca.
El progrés és apostar per l’art i no per l’asfalt. Per la posidònia i no pel passeig marítim. Per les cadires cordades i no per les de plàstic. Pels cavalls i no per la gatera. Pels hotels de dos pisos i no de tretze. Per la pagesia al camp i no pel lloguer turístic. Pels insectes pol·linitzadors i no pels insecticides. Per les necessitats del segle XXI i no per l’escola econòmica dels anys setanta.
