Els joves ara confinats no saben com continua «Explota, explota…», quina cosa requereix venir al sud per fer-se bé ni la dolorosa història de la dona dins l’armari. Amb la mort de Raffaella Carrà ens ha deixat una icona popular de generacions amb dues dosis posades. La italiana era una estrella dels programes de varietats, gènere televisiu gairebé extingit que només es pot trobar a la reserva natural del cap d’any.
En aquests popurris un presentador, simpàtic ell, i una presentadora, mona ella, donaven pas a actuacions diverses: humoristes de caspa variable, ballets per omplir, estranys talents, ventrílocs amb potencial delictiu i cantants que no cantaven. Els playbacks eren enganys que el públic consentia pel simple gaudi d’acompanyar amb un estímul visual el que es podia escoltar tal qual a la ràdio o a l’estèreo. L’artista mut ho afrontava amb més o menys gràcia i resignació per imperatiu comercial, amb llampants vestits i coreografies que volien cridar l’atenció sense valor artístic afegit.
Ara la impostura del playback és a altres espais. Les xarxes socials són playbacks autobiogràfics, imatges d’experiències personals fora de context que volen molts likes, entretenen un poc i no aporten res. En el playback polític actual es crida l’atenció amb llampants eslògans sense valor polític afegit. No hi ha debat real, només s’escenifica un debat fals amb visceralitat calculada, banderes com a uniforme, apocalipsis a conveniència, polèmiques per encàrrec, tuits de laboratori, declaracions per al titular, solucions màgiques a misses dites, ofenses i ofesos coreografiats, desacords unànimes i demagògies fastigoses amb empara judicial. Als programes de Carrà i companyia el playback era part d’un passatemps de dissabte vespre, entretingut i innocu. A la batalla política actual és la base d’una estratègia omnipresent, insuportable i, en qüestions sensibles, molt perillosa. Pot explotar.
