Fris que acabi agost». «Fris que se’n vagin». «Fris que arribi setembre». Cada any se senten aquestes frases al voltant de Sant Llorenç, però mai com enguany. No són frases que m’agradi escoltar. No és bo que la gent frissi que passi el temps. És un bé prou escàs com per menysprear-lo. A més, aquesta frissera col·lectiva crea molts dubtes sobre el que realment volem ser com a destí. És difícil afinar entre tanta queixa i lament a què aspiram, i si el que pretenen alguns és factible.
Primer de tot, no es pot prendre aquest estiu com a referència d’anàlisi, en una pandèmia que anima a viatjar en curt, ni tampoc obviar la tendència cap a un turisme diferent, extrahoteler, actiu i gastador. L’hem anat a buscar amb ànsia i ara sembla que no estàvem preparats per pair-lo.
Ens hem passat dècades infamant el model de turoperador amb tot inclòs, i relatant la conveniència de rebre visitants alternatius, amb més diners per anar restaurants, comprar avarques i amarrar iots amb un suposat menor impacte. Però enguany, amb només un terç dels britànics respecte a altres estius, la sensació de saturació és més alta que mai. Aquest turisme de qualitat que volíem, es mou més, gasta més, lloga pisos al bloc de la cunyada, satura més. I és molt estacional. Fins i tot més que els britànics.
Idò? Què volem? Interessaria saber primer si aquesta major sensació de no poder anar enlloc, curiosament amb manco gent a l’Illa, es correspon o no amb més massificació efectiva, més recursos consumits, o és només una sensació. Els guiris que han quedat a casa no saturaven tant les carreteres però es dutxaven. Per altra banda, existeix el dubte molt raonable de si, econòmicament, ens bastarà amb ser només un histèric campament estival de peninsulars i parisencs.
Hem aconseguit el turista que cercàvem, i ara mateix el que hem venut com a illa de la calma és l’illa de les cues, les queixes locals i les frisseres. Aquest menú és difícil de cuinar i si no el païm bé, igual acabarem enyorant molt els britànics de polsera.
