Ja fa un any i mig que estàvem tancats a les cases. Va ser un temps on gran part de la humanitat es va aturar i on molta gent va tenir temps de pensar. I van ser molts els cervells que van imaginar una nova posada en marxa que intentàs canviar les coses que sabem que no estan endevinades.
Un grapat de mesos després, ja veim que hi ha inèrcies que es mantenen sòlidament, mentre que s’obren oportunitats que cal anar valorant per decidir si poden servir per refer millor el destí que s’entreveu. Serà complicat trobar camins completament plans i sense imperfeccions, però pitjor és deixar de buscar-ne o només limitar-se a criticar.
Ja fa molts anys que van sortir les primeres veus advertint dels importants problemes ambientals derivats de l’excessiva explotació de recursos no renovables en un món que té límits físics. També fa temps que disposem de mecanismes de càlcul molt fiables que mostren que, cap a l’inici dels 70, els humans consumíem tot allò que el planeta pot produir en 12 mesos, però que, en el 2021, ja ho hem consumit dia 29 de juliol. Cinc mesos abans del màxim que ens podem permetre.
Diuen que per desfer un nus s’ha de saber com està fet. Si ens limitem a estirar amb força de cada cap, el nus només es fa més dur i més irreversible. Per tant, cal analitzar l’origen dels problemes i buscar estratègies per avançar en el canvi. Posar-hi cap. Això vol dir llegir documents o escoltar exposicions, debatre amb visions complementàries, entendre on hi haurà els principals obstacles del camí i preveure com es superaran.
Qualsevol que hagi fet senderisme d’una certa dimensió, o hagi practicat carreres de fons, sabrà de la importància de la perseverança, de la constància, de la tenacitat, potser de l’obstinació o de la paciència. És una exercitació que requereix passió, entusiasme, vehemència si es vol. Posar-hi el cor i l’ànima, a més de les cames i els pulmons. I no plantejar-se la rendició. Com més trams difícils s’han fet, més es domina. Cap mariner es fa expert amb la mar en calma.
És clar que també fer camí pot voler dir enfangar-se, suar, quedar sota la pluja, tenir erosions als peus, passar fred o perdre el trajecte i haver-lo de tornar a trobar. Fer camí és molt més complex que només dir que s’ha de fer camí.
I tanmateix, canviar algunes coses no és un desig quimèric. És una necessitat vital, una imposició moral per intentar impedir una desfeta molt més greu. Les pròximes generacions (les next generation que diríem ara) ho tindran francament cru si no hi ha més gent que s’arromangui, que passi de la queixa a l’activitat, de la crítica als que caminen a posar-se a caminar.
A Europa se li poden trobar moltes imperfeccions (com ara la política agrària), però té moltes més perspectives de futur l’opció europea per les renovables que el fracking que encara arrosseguen els Estats Units o que l’aposta del comunisme capitalista xinès d’obrir centenars de noves centrals de carbó. És en aquest món que vivim.
Els fons europeus habilitats per activar una recuperació de la crisi de la pandèmia, estaran en gran part copats per les grans empreses i segur que hi haurà uns quants casos que es tenyiran de verd i només seran greenwashing. Però hi podria haver moltes més experiències com la que estan intentant impulsar alguns economistes de Menorca per ajuntar petits projectes i així tenir opció d’arribar a uns recursos que poden ajudar a canviar dinàmiques si algú posa fill a l’agulla.
El virus encara genera onades de preocupació i crisi. Fa dos anys que no podem celebrar festes patronals i hi ha poques vàlvules per exhalar les tensions acumulades. Però la ciència mèdica que usa la recepta social més que no les pastilles, sol recomanar col·laborar en temes col·lectius com a teràpia per trobar-se millor.
Recuperar la il·lusió que algunes ments compartien durant el confinament i traduir-ho en una aposta per sumar-se a la gent que treballa perquè els canvis avancin, és sempre una bifurcació que tenim al davant. Si s’hi posa cap, cor i mans, no cal esperar a ser molts. Ja és sabut que, en general, molta gent vol un canvi però poca gent està disposada a canviar.
Els gurús del món empresarial solen explicar que la formació i l’experiència són coses que sumen molt a l’hora de dur endavant les iniciatives (les que siguin). Però que l’actitud, multiplica. Idò.
