L’aigua va caure concentrada fa uns dies sobre Ferreries. Una ploguda enorme en poc més d’una hora, va fer córrer síquies i torrents fins desbordar-los. Un esdeveniment que forma part dels cicles naturals, però que potser es podria mirar de pal·liar mirant què fan a d’altres indrets on les pluges importants són més freqüents.

Com era d’esperar, els dos grans barrancs que acompanyen el poble, van ser els principals receptors de les grans masses d’escorrenties superficials que el cel va enviar.

A llevant, a partir de la carena de Ruma comencen els canals que alimentaran el torrent que travessa el poble i que va conformant el barranc de Trebalúger. Més enllà, prop de Santa Rita, s’inicia el segon ramal que genera l’anomenat barranc de Son Fideu o d’Albranca. Els dos conflueixen a un parell de quilòmetres d’una platja especialment idíl·lica.

A ponent del poble, des del Pla Verd, a partir de Santa Àgueda i rodejant gairebé s’Enclusa, comença la conca hidrogràfica que arreplega aigua cap Algendar, el barranc més profund, un indret ple de llegendes i de vestigis històrics i un dels tresors naturals de l’illa.

Els capricis dels moviments tectònics i les pluges ancestrals van anar erosionant la plataforma de marès amb dibuixos que serpentegen sobre el territori i el van excavant. El líquid que s’infiltra als terrenys laterals fon els compostos càlcics i crea coves on els primers pobladors hi feien trobades i cerimònies rituals.

Amb el temps, el recer del vent i la major humitat han anat generant microclimes, que són aprofitats per una explosió de vida vegetal, acompanyada d’exèrcits d’animals que empren els penyals com a recer per dormir i criar. Els humans, prest es van adonar que eren zones riques i hàbils per determinats cultius.

Sense els torrents primigenis, els barrancs no existirien. Una cosa va amb l’altra. Però viure o tenir conreus vora un canal de recollida, pot tenir un preu car. L’efecte destructiu o assumible de les pluges depèn, bàsicament, de la velocitat amb que baixi l’aigua. Si el torrent es desborda poc a poc inundant els camps veïns i es retira lentament, els danys són minsos. Però si baixa com un tsunami, pot resultar devastador. Aquesta és la qüestió clau.

Són diversos els països del nord d’Europa i d’Estats Units que han anat abandonant    l’enginyeria de la segona meitat del segle XX de transformació de trams de torrents i rius en canals nets i rectilinis. Repetits episodis de desastres provocats per l’enorme energia cinètica assolida per la riuada quan arriba a aquests trams, han fet evolucionar la política hidràulica. Aquí encara no han arribat els nous criteris.

La idea és precisament treballar amb visió de conca hidrogràfica. A la capçalera, on es conviu sovint amb camps de conreu, es poden incentivar pràctiques agràries amb un subsolador que ja existeix al mercat i que crea petits canals sota el terreny. Amb una anàlisi prèvia de les corbes de nivell, es distribueix estratègicament l’aigua, en tost de deixar-la córrer tota cap avall. Això redueix l’acumulació ràpida, millora la fertilitat i permet augmentar la filtració a l’aqüífer.

A l’hora d’obrir pas en el llit principal, convé fer-ho de la desembocadura cap amunt, per evitar accelerar la massa líquida i que després trobi taps. Els canals no es netegen completament de vegetació. Es deixa sempre un pas central, però es procura que hi hagi vegetació lateral, perquè això frena la velocitat que és (recordem-ho) la principal causa de destrosses.

A molts indrets, s’estan sembrant boscos de ribera. Aquí neixen sols, però els eliminam cada vegada que netejam amb criteris erronis. A les rieres urbanes, també es deixen illetes de llims perquè hi neixin plantes, o es fan obstacles artificials a les bandes, sempre per evitar l’acceleració.

On el terreny és propici, es solen facilitar planes d’inundació. Són zones on l’aigua surt del llit de canal i s’escampa pels costats. Frena el seu ritme i serveix com un dipòsit regulador natural. Els camps que es veuen afectats, reben ajuts públics de compensació.

Els experts diuen que a l’aigua se li ha de deixar el seu espai. Si això es planifica, sol anar millor. Si no es planifica, l’agafarà igualment amb conseqüències més negatives.

Una de les pèrdues més irreversibles de les torrentades és la terra fèrtil. S’hi hauria de posar especialment esment per evitar-ho. Algunes tanques que es mantenen sempre    amb vegetació, gestionades amb bestiar o sembres directes en tost de llaurar-les, s’han pogut conservar quasi bé intactes, malgrat haver-se vist inundades. Per prendre nota.