La recuperació de l’activitat econòmica està sent una realitat a molts sectors, fruit de la important frenada de la pandèmia. Qui governa intenta centrar-se molt en aquesta qüestió esperada per tanta gent i el discurs polític incideix en el nou creixement. Però hi ha un parell d’entrebancs que caldrà veure si són conjunturals o estructurals: l’increment del preu de l’energia i les limitacions de materials.

Una de les lliçons que es poden aprendre del coronavirus és l’efecte dels creixements exponencials. Si cada humà infectat podia traslladar el contagi a tres persones, i aquestes a tres persones més cadascuna, el resultat és una escalada d’una velocitat que a cada bot s’accelera. Per això ens vam haver de confinar, per evitar que en poques setmanes tot el món tingués la malaltia.

Aquest mateix caràcter de velocitat exponencial l’està mostrant per exemple el creixement demogràfic dels humans. Van caldre devers 12.000 anys des dels primers sapiens fins a assolir mil milions de persones al món (als inicis del segle XIX). Poc més de 100 anys per ser dos mil milions. 45 anys per ser tres mil. El 1975 érem quatre mil. Ara anem ja camí dels 8 mil milions. Així va el ritme.

Idò el creixement econòmic que hem inventat també té una caràcter exponencial i, amb ell, són exponencials les explotacions de recursos. Però com que no fem cicles tancats com a la natura, on tot es regenera, sinó que són cicles oberts que provoquen contaminació i residus, alguns recursos donen mostres d’esgotament. Entre d’ells, el petroli barat i alguns minerals escassos al planeta.

Es sol dir que un economista estàndard és aquell que creu que, si una dóna pot gestar un infant en nou mesos, nou dones el podran gestar en un mes. El món real és una altra cosa. 150 anys continuats d’explotar el petroli de manera creixent, provoquen que els jaciments més fàcils d’extreure s’estiguin esgotant i que les inversions en recerca de cru deixin de ser rendibles. Per tant, els preus pugen.

Gran part de la reconversió tecnològica que es vol fer (energies renovables, cotxe elèctric, etc) requereix de quantitats ingents de materials rars. Extreure’ls és costós, i més encara si el petroli augmenta el preu. No és difícil preveure una reducció en la disponibilitat.

Més enllà de la conjuntura actual, on la paralització experimentada en gran part de l’activitat representa un inconvenient per tornar a posar-ho tot en marxa de manera sincronitzada, hi podria haver un problema estructural pel futur immediat. Potser estem alçant un altre castell sense preveure posar-hi uns bons fonaments. Alguns contratemps podrien soscavar la part de sota de la murada i fer-ho caure com feien els sapadors a les batalles medievals.

Els fons europeus de recuperació són una gran oportunitat per refer l’economia i construir-la amb uns bons fonaments. Igual que es desglossen les despeses i es contemplen les amortitzacions que calen per recuperar les inversions, totes les iniciatives haurien d’incorporar accions de regeneració ambiental. Sigui per capturar CO2, millorar les reserves d’aigua, recuperar biodiversitat, o coses similars que hem anat perdent fins ara.

No basta amb plantejar algunes estalvis relatius respecte del que era habitual. Perquè les coses habituals de la nostra economia són exponencials, com hem vist, i fa massa dècades que no dedicam res a la regeneració. Per això estem acabant amb coses que ens resulten essencials.

Ara tirem quasi tot allò que empram. I necessitarem convertir els abocadors en les noves mines. Per poder-ho fer, calen dissenys que prevegin la separació i la recuperació posterior dels elements que s’usen. Mesclar sucre i sal és molt fàcil, però separar-ho és força complicat.

S’hauria d’assumir que les noves tecnologies post-petroli podran substituir una part, però no tot. Cal pensar en intervencions d’aïllament de cases per no haver de posar tant l’aire condicionat o la calefacció. Millor escalfar l’aigua amb solar tèrmica que no amb fotovoltaica, que requereix fer primer electricitat. Hem de fer una recerca per no perdre qualitat de vida al temps que reduïm alguns consums que no són transcendents.

La creença en la manca de límits està molt implantada i es converteix en un acte de fe. Però l’any qui ve farà 50 anys de la fotografia del planeta des de la lluna (the blue marble), que es mostrava la casa comuna com una preciosa bolla blava, perfectament delimitada. O sigui que té límits. Més ens val acceptar-ho.