De vegades, la vida no és allò que hom espera, desitja o creu. Quasi mai no ho és del tot. Hi ha un poema de W. H. Auden (1907-1973), --«Finalment s’ha sabut el secret» (At last the secret is out)-, que diu que sempre hi ha una raó per la qual feim coses encara que la vulguem amagar als altres o a nosaltres mateixos. Les aigües continuen fluint    profundes, les llengües xerren de desigs, l’home que va gat potser té un argumentari per autoenganyar-se. Hi ha més coses enllà del que els ulls poden veure. El món de l’aparença, vet aquí la ficció on estam còmodament instal·lats i qualsevol fet que vengui a qüestionar la nostra rutina esdevé una molèstia majúscula.

Quin llautó mostra Batet, presidenta del Congrés dels Diputats, quan decideix retirar l’escó a Alberto Rodríguez (i Podemos se’n desmarca de la querella?) a partir d’una sentència del Suprem amb dos vots discrepants, que el condemnava a una multa i a «inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu»? Els serveis jurídics de la cambra l’havien informada que aquesta sentència no obligava a la pèrdua de l’escó; però la presidenta no n’ha fet cas perquè aquest informe no és vinculant. I, en canvi, fa uns mesos es vinculà del tot a l’informe dels mateixos lletrats per evitar una comissió investigadora sobre les presumptes malifetes d’un espanyol emèrit de nom    Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias.

Què pretenia Casado en mentir reiteradament des del seu propi currículum fins a qüestions com el finançament de Podemos (i del PP?), la relació de Sánchez amb terroristes, l’augment del rebut d’electricitat i el sursum corda...?

I quan Sánchez manifesta que «el pitjor que podem fer és fracturar i dividir amb referèndums binaris que no aporten res» (al fons del teló la reivindicació democràtica de quasi el 80% de catalans), què és que diu? Referèndums binaris (sí / no) foren els de la Reforma Política («de la ley a la ley», deien, per transitar del franquisme a la democràcia coronada per Franco, 1976); la Constitució (1978); els Estatuts d’Autonomia importants (no el nostre); l’OTAN («d’entrada, no», 1986), etc... Tal vegada acumulam ja moltes, massa «fractures»! Tots els referèndums valen, manco el d’autodeterminació o sobre la forma d’Estat? Tanmateix, aquests expressarien allò que una nació normal té dret a decidir. Pensem com uniria la nació saber què és el que volen els seus ciutadans, en democràcia.