Joan F. López Casasnovas19/11/21 0:38
TW

La ‘llengua pròpia’ és la llengua d’una comunitat històricament establerta en un territori i el català va pels vuit segles de permanència a les nostres illes. Ni el castellà ni cap altra llengua han estat aquí durant aquest llarg període històric «llengua pròpia». El castellà o una altra llengua podrà arribar a ser llengua majoritària en aquest arxipèlag (de fet, ja ho és) i assolir la categoria de pròpia quan s’hagi consumat del tot la substitució, és a dir quan del nostre català només en quedin «fòssils» de substrat (paraules, algun tret fonètic, deixes toponímiques...) en una població que tindrà un altre idioma o llengua d’identificació. Tanmateix, avui, i malgrat el poder minoritzador que exerceixen damunt la llengua catalana els poders colonials (cadascú pot pensar quins són els més eficaços), cap altra llengua reuneix els requisits de naturalització i territorialització a aquestes illes:

1) No tenen variants dialectològiques. No hi ha un castellà-balear, com a dialecte o subsistema lingüístic paral·lel al català de les Illes, amb varietats diatòpiques (d’acord amb la localització), diacròniques (segons evolució en el temps) i diastràtiques o socials.

2) No tenen presència en la toponímia tradicional (enllà de denominacions turístiques relativament recents).

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

3) No tenen historicitat com a llengües orals a través dels segles. Fins a ben avançat el segle XIX el castellà representava poc més d’un 1% de l’ús oral de la població illenca.

A. Grijelmo sempre escriu coses interessants sobre la seva llengua pròpia, que coneix tan bé. No vaig poder anar a escoltar la conferència sobre «Cambios léxicos y significativos en el periodismo español, de la Transición al siglo XXI», que va fer a Maó divendres passat, organitzada pel diari Menorca i l’Associació de Periodistes de les Illes Balears. Per açò, si el trasllat a la premsa dels seus mots és el correcte, m’ha cridat l’atenció que digués que a les Balears tenim dues llengües «pròpies», cosa que, per exemple, a un lingüista que també m’agrada molt, el professor J.C. Moreno Cabrera, de la Universitat de Madrid, no li he sentit a dir ni li ho he llegit mai.

Els individus, clar que podem tenir dues o més llengües «pròpies» (propior, -ius, ‘allò que està o se sent com a més pròxim’); per tant, l’adjectiu propi, pròpia significa ‘que és d’una persona o d’una cosa amb exclusió de tota altra’, o bé ‘no manllevat, no postís’. Però ja és força improbable que tota una col·lectivitat arribi a tenir de forma permanent dues llengües «pròpies».

«No te puedo comprender, corazón loco; ¿cómo se pueden amar dos mujeres a la vez, y no estar loco?», cantava Antonio Machín en aquell bolero. Idò, sí: crec que hom pot estimar dues llengües a l’ensems sense caure en la follia; però no trobarem pobles ‘pròpiament bilingües’ perquè amb el cor escindit entre la llengua A («compañera de mi vida, esposa y madre a la vez») i la llengua B («la otra, el amor prohibido, complemento de mi alma al que no renunciaré»), una comunitat acabarà, tard o prest, optant per una en detriment de l’altra. Quina? La que sembli més pràctica i satisfactòria per a la vida de la majoria. Qüestió de praxis utilitària. Són faves comptades.