Lallengua pròpia’ és la llengua d’una comunitat històricament establerta en un territori i el català va pels vuit segles de permanència a les nostres illes. Ni el castellà ni cap altra llengua han estat aquí durant aquest llarg període històric «llengua pròpia». El castellà o una altra llengua podrà arribar a ser llengua majoritària en aquest arxipèlag (de fet, ja ho és) i assolir la categoria de pròpia quan s’hagi consumat del tot la substitució, és a dir quan del nostre català només en quedin «fòssils» de substrat (paraules, algun tret fonètic, deixes toponímiques...) en una població que tindrà un altre idioma o llengua d’identificació. Tanmateix, avui, i malgrat el poder minoritzador que exerceixen damunt la llengua catalana els poders colonials (cadascú pot pensar quins són els més eficaços), cap altra llengua reuneix els requisits de naturalització i territorialització a aquestes illes:

1) No tenen variants dialectològiques. No hi ha un castellà-balear, com a dialecte o subsistema lingüístic paral·lel al català de les Illes, amb varietats diatòpiques (d’acord amb la localització), diacròniques (segons evolució en el temps) i diastràtiques o socials.

2) No tenen presència en la toponímia tradicional (enllà de denominacions turístiques relativament recents).

3) No tenen historicitat com a llengües orals a través dels segles. Fins a ben avançat el segle XIX el castellà representava poc més d’un 1% de l’ús oral de la població illenca.

A. Grijelmo sempre escriu coses interessants sobre la seva llengua pròpia, que coneix tan bé. No vaig poder anar a escoltar la conferència sobre «Cambios léxicos y significativos en el periodismo español, de la Transición al siglo XXI», que va fer a Maó divendres passat, organitzada pel diari Menorca i l’Associació de Periodistes de les Illes Balears. Per açò, si el trasllat a la premsa dels seus mots és el correcte, m’ha cridat l’atenció que digués que a les Balears tenim dues llengües «pròpies», cosa que, per exemple, a un lingüista que també m’agrada molt, el professor J.C. Moreno Cabrera, de la Universitat de Madrid, no li he sentit a dir ni li ho he llegit mai.

Els individus, clar que podem tenir dues o més llengües «pròpies» (propior, -ius, ‘allò que està o se sent com a més pròxim’); per tant, l’adjectiu propi, pròpia significa ‘que és d’una persona o d’una cosa amb exclusió de tota altra’, o bé ‘no manllevat, no postís’. Però ja és força improbable que tota una col·lectivitat arribi a tenir de forma permanent dues llengües «pròpies».

«No te puedo comprender, corazón loco; ¿cómo se pueden amar dos mujeres a la vez, y no estar loco?», cantava Antonio Machín en aquell bolero. Idò, sí: crec que hom pot estimar dues llengües a l’ensems sense caure en la follia; però no trobarem pobles ‘pròpiament bilingües’ perquè amb el cor escindit entre la llengua A («compañera de mi vida, esposa y madre a la vez») i la llengua B («la otra, el amor prohibido, complemento de mi alma al que no renunciaré»), una comunitat acabarà, tard o prest, optant per una en detriment de l’altra. Quina? La que sembli més pràctica i satisfactòria per a la vida de la majoria. Qüestió de praxis utilitària. Són faves comptades.