Hi ha frases ja pròpies de la pandèmia. «Els beneficis superen els riscos» és una. Ara s’escolta molt «hem d’aprendre a conviure amb el virus», que també suposa anar valorant beneficis i riscos. De fet, avaluar beneficis i riscos de cada decisió és allò que diferencia l’adult d’un jove. Quan un amic diu al WhatsApp «Ei. Hola a tots. Demà sopar. Qui ve?», si vostè calibra beneficis i riscos abans d’aixecar la mà, vol dir que ja és adult. És així, me sap greu. Abans els riscos eren efímers: cap tèrbol, badallera o alguna mala cara a casa. Ara hi afegim acabar amb el nas furonat.
Aquest nou risc s’ha interioritzat. Aprenem a conviure amb el virus. Diria, fins i tot, que bona part de l’espècie ha donat una nova passa en la línia evolutiva: Ha nascut l’Homo sapiens pandemicus. Un exemple del que açò suposa és que, al final, vam sopar amb una baixa per un remot però possible risc de contagi. Al local, com a bons Homo sapiens pandemicus analitzam distàncies, aforament, ventilació… En ser petit comité, l’índex de vacunats es coneix. Les mascaretes hi són, però desapareixen en arribar les begudes i les olives compartides. Hi ha qui es fixa bé en com agafar-les. Cada taula és diferent, i el darrer que arriba en fa un brillant resum: «Açò és un cachondeo».
L’escena demostra que s’aprèn a conviure amb el virus, però no és gens senzill, i més entre tanta onada i tanta llum al final del túnel que acaba sent un miratge, tanta muntanya russa d’esperances i alarmes, i més quan ningú a una mateixa taula o família té la mateixa percepció del risc. Esgota avaluar en tot moment el nivell d’alerta individual idoni.
Fins ara han viscut més tranquils els insolidaris, vessuts, descuidats i creients de xips i paranoies, insensibles a cirurgies cancel·lades, l’UCI plena o els fiets sense classe. Que s’hagi hagut d’establir que ells sense vacuna no poden entrar al bar, i que alguns ara sí es punxin només per poder fer una canya, demostra que no tothom arriba a ser adult i que aquesta espècie no mereix del tot el nom d’Homo sapiens.
