Les brutals contaminacions de les primeres societats industrials basades en els combustibles fòssils van deixar imatges per la història, com aquell Londres del XVIII, sempre cobert per una espessa boira que en realitat era fum, provinent del carbó de les fàbriques.
Aquella situació insalubre, on el greix negre s’enganxava a les finestres i les malalties respiratòries es disparaven, va anar canviant a força de temps. La societat es va anar dotant de legislació, es van aplicar canvis de combustibles i es van inventar noves tecnologies per disminuir aquell impacte tan evident.
La substitució progressiva de maneres i models, ens ha conduït a la situació actual on, quan hi ha boira, és majorment deguda a la presència de partícules d’aigua en suspensió. Encara que s’ha incrementat el problema de la contaminació de vehicles i que resta pendent el fre de les emissions contaminants de conjunt degut a l’ús del petroli en totes les activitats humanes, les fàbriques que produïen aquell smog urbà, ja no hi són.
Tothom espera que la implantació de renovables i les millores en l’eficiència i l’estalvi, puguin reconduir en uns anys, la deriva suïcida que ja quasi tots els governs del món han reconegut com un problema de primer ordre.
A Menorca, s’ha fet l’aposta perquè a finals del present decenni l’electricitat provengui en un 85 per cent de renovables, el transport terrestre redueixi un 50 per cent la seva contaminació i la crema de combustibles per a usos tèrmics es redueixi en un 30 per cent. L’objectiu és descarbonitzar i frenar molt substancialment el fum de la central elèctrica.
Les bàrbares transformacions que es van perpetrar sobre el litoral mediterrani als anys setanta, també van crear, com en aquelles fàbriques de Londres, unes imatges que encara impacten quan es veuen. Grans hotels en primera línia de mar, sobre la zona que avui hauria de ser domini públic marítim terrestre. Moles de ciment que alteren el paisatge i que només mouen economia si centenars de milers de turistes poden desplaçar-se cada any amb avió.
Es tracta d’edificis enormes, però amb habitacions i serveis que responen als paràmetres turístics de fa cinquanta anys. Amb el pas del temps, han hagut d’anar cedint davant els operadors de viatges, que estrenyen els preus. Al final, la major part dels seus clients venen amb l’oferta del tot inclòs, que implica haver pagat un tant fixat i tenir dret a consumir allò que vulguin, sempre que sigui dins el mateix establiment.
Amb aquestes condicions, és una modalitat que dinamitza poc la resta d’oferta turística de l’Illa. Estretament lligada al sol i platja, només funciona a l’estiu, sovint generant l’arribada de mà d’obra de fora. La perspectiva de l’encariment dels combustibles fòssils posa en entredit la viabilitat a mitjà termini d’aquestes construccions com a establiments turístics.
Menorca fa molt de temps que debat sobre el model turístic que caldria impulsar. Ja fa dècades que no es permeten nous volums d’aquella magnitud i els nous productes que s’impulsen pensen més enllà de l’estiu. Starlight, Regió Gastronòmica, Menorca Talaiòtica o el mateix Camí de Cavalls, són atractius que van més lligats als nous allotjaments d’hotels de ciutat i d’agroturismes (i a una part del lloguer turístic), que acullen poques places i que miren al futur.
Però, al revés que en el cas de la transició energètica, en el món turístic no hi ha reconversió, sinó increment. No es planteja la remodelació dels grans hotels de primera línia com es planteja reduir el fum de la central tèrmica. Aquí afegim nova oferta turística sense reconfigurar l’anterior. Com si afegim renovables sense disminuir el consum de petroli.
La Llei Turística aprovada en 2012 permet mantenir i fins i tot incrementar els volums dels hotels de primera línia dels anys setanta. Malgrat els canvis de govern, la disposició es manté en vigència, perquè el poder hoteler de Mallorca governa sense presentar-se a les eleccions. Però només s’hi poden acollir els edificis que són legals, no aquells que hagin incomplert la seva llicència, com passa a Son Bou.
Acordar una bossa màxima de places turístiques i haver-ne de donar de baixa per fer-ne de noves, és una necessitat urgent per a l’Illa, si no volem continuar apostant l’economia a una oferta pròpia de fa cinquanta anys.
Incrementar la qualitat en qualsevol remodelació que es queda obsoleta i, evidentment, controlar l’oferta il·legal, són qüestions clau que no haurien d’anar lligades a l’orientació política, sinó a l’aposta per una transició real que permeti millors opcions en el futur immediat.
