en el ventre d’una dona
que ajuntant les seves mans
s’obre feliç a la vida.
Fixau, fixau la mirada
en el seus ulls transparents
que traspuen lluminosos
el misteri que li neix.
Fixau, fixau la mirada
en el seu somrís matern
que parla d’una gràcia
que l’abraça i la poleix.
Fixau, fixau la mirada
en l’infant que li ha nascut
durant la nit d’un desembre
sedegat d’escalf joiós.
Fixau, fixau la mirada
en la pau d’aquesta nit
festejada pels senzills
i temuda pels malvats.
I... defuig la mirada
d’aquells Herodes de torn
que planegen intranquils
suprimir-nos l’esperança.
2 Acollint Nadal, convid a qui vulgui mirar Maria defugint la por. La por a que no siguin acceptats ni compresos els qui actuen amb noblesa de cor en diferents àmbits. La por a que qualifiquin de «desfasats» a qui són servidors d’un patró exigent, d’una consciència que crea la necessitat de viure èticament, de rectificar, i de demanar perdó. La por a que alguns ens diguin que pertanyem a una Església que resulta ser més un pes que una gràcia. La por, a causa de pandèmies i circumstàncies sorprenents, a caure en una insatisfacció que córrer el risc d’amargar-nos i de robar-nos l’alegria. La por a viure enmig d’escenaris que ens resulten grisos i sense esperança. La por de cansar-nos d’estar cansats de seguir fidels a les nostres conviccions. La por a haver de suportar la desproporció entre la dedicació que molts ofereixen a favor de la pau, de l’honradesa i de la solidaritat, i la resposta que s’obté. La por a ser o a sentir-nos marginats senzillament per ser uns creients enamorats de Jesús, de l’Eucaristia i de la pregària. La por a no ser capaços de sortir de certs pantans en els quals alguns s’hi troben enfangats...
Front aquesta mirada al·lucinant de pors humanes, ja ens convé defugir de tot allò que planeja suprimir-nos l’esperança. Mirem Maria i fixem-nos en les paraules que ens recorda l’evangeli: «Maria, no tenguis por!» I ella va respondre: «Es faci en mi, el que de mi espera el Senyor».
Vivim temps d’Advent. I l’Advent és un temps d’encertar el camí de l’esperança. I l’esperança ens la donen els qui proclamen amb valentia l’alliberament personal i dels pobles front despotismes diversos; els qui aprenen de la innocència descoberta en els ulls d’uns infants; els qui llagrimegen front la mediocritat existent; els qui, sense cansar-se, serveixen i es comprometen, a pesar de tot, a favor d’una vida digna de ser viscuda; els qui no perden ni l’humor ni les ganes de viure a contracorrent d’un fer i d’un existir centrat en un mateix.
Defugint la por i mirant Maria, en aquest temps que ens regala l’aroma de Nadal, en mi ressonen, i si us va bé us les record, les paraules de sant Pau als de Filip: «Així, idò..., viviu sempre contents en el Senyor! Ho repetesc: viviu contents! Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop. No us inquieteu per res... Interessau-vos per tot allò que és autèntic, respectable, pur, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d’elogi... I el Déu de la pau serà amb vosaltres» (Fl 4, 1-9).
