El debat recorda un poc, amb totes les distàncies lògiques, la discussió històrica de l’abolicionisme modern de l’esclavitud, que tantes vegades s’ha traslladat al cinema. Perquè, amb aquestes coses, afinar els conceptes sovint és condicionar els resultats.

Els partidaris de mantenir l’esclavitud argumentaven fonamentalment dues coses: la necessitat de la mà d’obra barata per a poder prosperar econòmicament i, en qualsevol cas, l’establiment indefugible d’unes mesures de transició. D’aquesta manera, es va veure com l’abolicionisme avançava amb diferents graus, segons les condicions de cada estat i regió.

D’aquí van sortir mesures com declarar lliures els esclaus que residien a l’Estat principal, però no a les colònies d’ultramar. O decretar la llibertat de ventre (de manera que els fills d’esclaus nascuts a partir d’una determinada data serien lliures), o el pagament d’importants indemnitzacions a alguns propietaris per a «perdre» els drets damunt les persones que mantenien esclavitzades.

Però una cosa és compartir o no que els grans canvis requereixen mesures de transició i una altra, molt diferent, seria considerar que mantenir esclaus, on siguin i amb l’edat que tenguin, és compatible amb els Drets Humans.

Ara vivim el gran canvi energètic i es debat si el gas i l’energia nuclear s’han de considerar energies «verdes», o si, en un altre grau, poden ser acceptables com energies de transició.

Han passat devers 50 anys d’aquell informe elaborat per l’Institut de Tecnologia de Massachusetts i el Club de Roma, que advertia que, de continuar el creixement en l’explotació dels recursos naturals i de contaminació, el planeta arribaria als seus límits en els pròxims cent anys.

La realitat ha superat els escenaris més foscos, i el creixement en esprémer el planeta és exponencial, o sigui, s’accelera de cada dia. I, com s’havia pronosticat, la nostra casa comuna mostra símptomes d’esgotament.

Els actuals problemes d’encariment del preu de l’energia o de la garantia en el subministrament de materials tenen un futur diferent, en funció de si s’analitzen més de l’òptica econòmica o de la visió física.

Els economistes diuen que la pandèmia ha sacsejat el comerç mundial, que alguns han aprofitat per centralitzar materials que havien quedat aturats i que costarà uns pocs anys tornar ajustar la maquinària de l’oferta i la demanda. Però que tornarem a escenaris similars a abans del virus.

Per la seva part, els físics adverteixen que fa anys que s’està desinvertint en la recerca de petroli, perquè els pous rendibles estan molt esgotats i els nous no surten a compte. També diuen, des dels corresponents departaments d’investigació, que la transició digital i elèctrica requereix d’uns materials escassos i difícils d’obtenir.

Venen a dir, aquests darrers, que de la mateixa manera que ara hi ha fàbriques que no donen a l’abast per abastir els nous materials necessaris derivats de la demanda de tots els països que s’han tornat a posar en marxa, la natura tampoc dona prou de si per servir energia fòssil i mineria de tota casta, o per absorbir sense col·lapsar les immenses contaminacions que generam.

Garantir l’abastiment energètic sense oblidar la necessitat de reduir emissions que contribueixin al canvi climàtic, no és fàcil. Les renovables tenen una taxa de retorn energètic molt inferior als combustibles fòssils i algunes companyies molt poderoses no volen deixar el negoci que tants de beneficis econòmics els hi ha reportat.

D’aquí surt l’intent de pintar de verd el gas i la nuclear. El gas pot resultar útil com energia de transició només en aquelles coses imprescindibles que la tecnologia actual de renovables encara no pugui substituir de manera ràpida, però no es pot usar com aposta futura si volem frenar el canvi climàtic.

A Menorca tenim un exemple d’incongruència amb el projecte de canalitzar gas per fer-lo arribar a totes les cases. Els més de 500 quilòmetres de canonades que caldria enterrar, més la reforma interna de cada casa, invaliden aquesta iniciativa per al segle XXI. Encara que canviïn el nom de la companyia impulsora.

L’energia nuclear és encara més greu. Igual que els esclavistes posaven l’accent en l’economia i s’oblidaven dels drets humans, aquí es diu que la nuclear no provoca emissions a l’atmosfera mentre s’oblida que genera uns residus que emeten radiacions letals durant milers d’anys. I que qualsevol accident important (tipus Fukushima) representa abandonar per sempre amples zones. Ni és energia verda ni serveix per a transicionar.

Que l’any nou ens ajudi a dir les coses pel seu nom.