En el seu llibre «Com evitar el desastre climàtic», Bill Gates, que va ser i ja no és l’home més ric (en pasta) del món, defensa que en els països més desenvolupats hem de substituir el consum de carn de producció industrial per la carn de fabricació sintètica. Em va interessar saber què era la carn sintètica, ja que en principi sona malament. Així he pogut arribar a la conclusió que és la fabricada amb proteïnes d’origen vegetal, músculs cultivats i additius. A veure, així exposat, no fa molta gana, la veritat. Però Gates, que hi té molt de capital invertit, diu que és una de les condicions per a salvar el planeta ja que la producció de gas metà de la ramaderia intensiva és un dels principals perills als que ens enfrontem. En la darrera part hi estic d’acord, en la primera que volen que els digui. A jo, en Bill Gates, que en molts mitjans de comunicació presenten casualment amb l’adjectiu «el filantrop», em recorda a Peter Isherwell, el guru milionari que dirigeix el món a «No mires arriba». Em va estranyar que el PP i els productors de carn industrial no protestessin llavors, possiblement no hi van pensar. És curiós el que passa amb el planeta, i la pel·lícula de Leonardo di Caprio ens ho diu entre bromes, a la cara: sabem que tard o prest ens la pigarem, però passem de tot i discutim sobre si han de sortir o no, les dones a Sant Joan. Tanmateix, crec que no fa falta recórrer a la carn industrial o a la carn sintètica si tenim carn natural per a aquells que ens agrada i podem mesurar el seu consum a nivells raonables.
Aquests dies presenciam una batuda de caça major que tanmateix té precedents. Es tracta de tombar al ministre Garzón. La raó es fabrica des d’una pàgina electrònica, que pertany al sector de la producció industrial de carn, la contaminant, que després ha estat recollida i interpretada pels grans mitjans de comunicació de la dreta i la cort de portaveus de VOX i el PP, amb algun dirigent del PSOE que no pot fer de menys, i que fins i tot arriba ara a les institucions en forma de moció. De fet, ahir mateix hi fa una mulla un periodista amb molta mili com és M. J. Urbano. L’argument hauria pogut donar per a una seqüència de «No mires arriba». Aquesta és l’entrevista a Alberto Garzón que va sortir a «The Guardian» fa unes setmanes, i que és l’excusa per iniciar la caça, la traducció no és meva, sinó que l’he recollida també a internet: «Sabíem on entràvem -diu Garzón- però el nostre objectiu és traslladar l’evidència científica en el seu conjunt a les polítiques públiques. Sabíem, tanmateix, que ens enfrontàvem a una gran oposició. El tauler és complex perquè gran part de l’oposició ve de les grans empreses, grans empreses que fan ús de la ramaderia industrial. Hem de diferenciar entre ramaderia industrial i ramaderia extensiva. Aquesta (l’extensiva) és una ramaderia ecològicament sostenible i que té molt de pes en determinades regions d’Espanya com poden ser Astúries, part de Castella i Lleó, fins i tot a Andalusia i Extremadura. Però aquesta és sostenible, la que no és de cap manera sostenible és la que diuen de les macrogranges. Ahir mateix hi havia un reportatge, crec que l’estudi tenia com a origen el Regne Unit, que deia que les 20 grans empreses multinacionals de ramaderia industrial (del món) emeten gasos hivernacle que són ¾ parts del CO2 que emet Espanya. Però, clar, és que agafen un poble de l’Espanya despoblada, posen quatre mil caps de bestiar, o cinc mil, o deu mil, contaminen sòls, contaminen aigua i després normalment s’exporta. És una carn de pitjor qualitat, és un maltractament animal, a més el que es produeix és un impacte ecològic descomunal i desproporcionat. Teòricament, els ramaders de ramaderia extensiva haurien d’estar d’acord amb nosaltres perquè mai no hem dit que no s’ha de menjar carn, sinó que s’ha de reduir el consum de carn i que la carn que es consumeixi sigui així (de la ramaderia extensiva). La disputa grossa va ser amb les grans empreses que tenen un gran poder a Espanya. Un gran poder significa molt de diners per a invertir en publicitat, en mitjans de comunicació, i molts contactes per a influir sobre l’Administració Pública.»
Bé, aquestes declaracions (els parèntesis són meus) han arribat a vostès resumides en la frase següent: «El ministro Garzón afirma que España exporta carne de mala calidad de animales maltratados». Un text més honest i verídic hauria dit: «El ministre Garzón en defensa de la ramaderia extensiva, afirma que les macrogranges industrials produeixen i exporten carn de pitjor qualitat i contribueixen a la contaminació dels sols, dels recursos hídrics i a l’acceleració del canvi climàtic». Però, perquè ens hem d’esforçar a explicar les coses? Aquí, l’important és eliminar a aquells que posen en perill el negoci. Passa amb la producció industrial de carn com en moltes altres qüestions.
A partir d’aquella frase inventada i manipulada es posa en marxa una campanya en xarxes perquè transcendeixi als mitjans de comunicació amics i s’escampi a l’esfera política. La realitat és que Alberto Garzón defensa la ramaderia extensiva com la que tenim a Menorca i com era la tradicional. Garzón mostra la ramaderia extensiva com una garantia de protecció del medi ambient i defensa la viabilitat dels productors autòctons, els pagesos i ramaders de la terra, amb productes a un preu just, una cosa que la ramaderia intensiva ha destrossat. La ramaderia intensiva, les granges industrials, rere les quals normalment trobarem grans fons d’inversió, són un factor de contaminació dels sols i dels aqüífers, de pèrdua de diversitat, de maltractament animal, d’ús de fàrmacs en el procés productiu... tot orientat a la reducció de costos, uns costos davant els quals no poden competir els ramaders extensius, les famílies ramaderes tradicionals. Aquest és un dels factors principals, també, del despoblament de les zones rurals, de l’Espanya buida.
A Espanya, el títol de la pel·lícula hauria de ser «No aixequis el cap, no aixequis la veu».
