Hi ha notícies que et deixen esfereïda. Llegia que un home de Granada, el qual conviu, en unes coves del municipi de Marchal, amb 3 dones i ha engendrat 34 fills, la tutela de 13 dels quals els ha estat retirada per considerar la justícia que es trobaven en situació de «desemparament», ha estat absolt d’una acusació d’abusos sexuals sostinguts a una de les seves filles durant almenys 2 anys. Resulta que l’individu, anomenat «El Canuto», hauria estat denunciat pel centre educatiu de la filla, quan aquesta tenia 14 anys, degut que els professionals de l’escola havien fet el seguiment del cas arran de declaracions de la menor dins el centre educatiu. Ara, aquesta filla, única testimoni dels fets, té 19 anys. I al judici no ha volgut declarar contra son pare. Així, doncs, per manca d’arguments que provin els fets, «El Canuto» s’ha lliurat d’una acusació de fins a 10 anys de presó, que és el que el fiscal demanava per al pressumpte delicte...

Tot plegat sembla una pel·lícula de Buñuel, tipus «Las Hurdes, tierra sin pan», documental enregistrat a l’Extremadura de 1933. Però tot això succeeix al territori del nostre estat a la segona dècada del segle XXI. I el que més em sobta és que la justícia, davant d’un cas així, tardi 5 anys en jutjar una persona adulta, amb els antecedents descrits, acusada d’agressió sexual a una filla menor. De ver? Que es permeti, per part de Serveis Socials, que tants infants i joves visquin a la misèria ja és una denigració dels drets del menor. Però que davant una qüestió com aquesta es tardi tant de temps en actuar judicialment, amb tot el que això comporta, és directament surrealista. Anys viurem i coses veurem...