Passen els dies i segueix la controvèrsia. Però em pens que la controvèrsia no va pel camí que havien previst els seus promotors. Les declaracions Garzón sobre les macrogranges va motivar, és clar, que la Divisió Mediàtica Brunete apuntés tota l’artilleria sobre el ministre, en un setge al que prest s’apuntaren líders territorials del PSOE, algun ministre socialista, i Pablo Casado, és clar, que demana la dimissió del titular de Consum per haver dir una veritat com un temple. No sé si és la primera vegada que es demana una dimissió per dir la veritat. El mateix Pablo Casado, que ha estat descobert en més d’una mentida, no ho ha fet per això.
Gran part dels mitjans, conservadors i algun que es fa passar per progre, continuen alimentant la polèmica, però el tema ha passat a ser, no el de Garzón sinó el de les macrogranges. D’aquesta manera, unes declaracions a un mitjà anglès, que haurien passat desapercebudes, donen lloc a un tema inesperat. Algunes associacions d’agricultors i ramaders i les associacions de veïns que s’oposaven a l’establiment de grans granges intensives s’han reactivat a tota Espanya, les organitzacions ecologistes de tot tipus han aixecat la veu, es recuperen unes declaracions de Pedro Sánchez de 2019, en les que mostra les mateixes preocupacions que el ministre d’Unides Podem, el propi ministre europeu d’agricultura assenyala que Europa té un gran problema amb les macrogranges, la primatòloga Jane Goodall, premi príncep d’Astúries, dona suport a Garzón, com ho fa diverses associacions científiques del món, fins i tot la televisió programa reportatges i debats sobre com funciona la ramaderia intensiva al nostre país que em tem que podríem generalitzar a tota Europa. No era aquest el resultat que cercaven els estrategs que tenen com a missió i objectiu fabricar crisis de govern a diari, però aquí el tenen, servit sobre la taula.
