Adam Smith va publicar el 1776 el seu tractat «Una investigació sobre la naturalesa i causes de la riquesa de las nacions». Vint-i-dos anys abans Jean Jacques Rousseau havia acceptat el repte de l’Acadèmia de Dijon escrivint el llibre «Sobre l’origen de la desigualtat entre els homes». De llavors ençà el tema de les causes de les grans diferències socials continua plenament actual. Per a alguns és qüestió d’una inexorable llei natural, que fa, en descarnat darwinisme, triomfar sempre els més forts en competència ferotge. Que hi ha milions de pobres en el món i la meitat d’ells viuen en la misèria? Sí, contestaran, sempre ha estat així. L’important és que l’ascensor social funcioni, reblarà el clau un liberal. Tanmateix, el filòsof francès mantenia que la causa s’havia de cercar en els abusos que es fan a l’ombra de la sacrosanta propietat privada i de l’apropiació de les riqueses del món en benefici d’una minoria. I açò que llavors la desigualtat social era més reduïda que no ara; la bretxa avui és més escandalosa i no para de créixer, fins i tot a l’interior dels mateixos estats. Així EEUU amb del 6 per cent de la població mundial acapara, via consum, la tercera part de tot l’ingrès del planeta.      El 90 per cent de la riquesa neta mundial es concentra a Estats Units, Europa, el Japó i Austràlia. El dogma neoliberal predica que la creació de desigualtats és condició indispensable per al progrés. El seu cinisme, però, és monstruós si consideram dins el mateix sistema l’existència de mecanismes per cobrir les necessitats bàsiques de la població mundial.

Juan Torres López («Economía para no dejarse engañar por los economistas») desmunta la fal·làcia dels qui diuen que la manca de diners no permet acabar amb l’obscenitat immoral de la pobresa. Diu el catedràtic de la Universitat de Sevilla que amb una taxa de 17 cèntims per cada 100 dòlars transaccionats (el volum de transaccions financeres anuals al món ateny 14.937 bilions de dòlars) s’obtindrien els 25’3 bilions de dòlars que recapten els governs via impostos, multes i altres fonts d’ingressos. Amb una taxa del 0’002 per cent es posaria fi a la gana que mata 25.000 persones cada dia; amb 11 cèntims se sufragarien les despeses ocasionades per la pandèmia...

No hi ha recursos per establir uns mínims igualitaris que satisfacin les necessitats més bàsiques? El que no hi hauria d’haver és una política claudicant davant la cobdícia dels ‘esquenagirats’ al patiment dels altres.