El capítol 12 de la primera carta als corintis -el  record quan celebram avui el diumenge de la Paraula de Déu-   s’expressa així:  «El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tengui molts de membres: tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos (v. 12). Quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell, i quan un membre és honorat, tots els altres s’alegren amb ell». (v. 26).

Convid a qui ho vulgui a convertir aquest text amb un text de capçalera ja que descriu d’una manera molt gràfica la interdependència d’uns i d’altres. Són absurdes les nostres indiferències, també ho són els conflictes que    ens descarten mútuament. El text segueix dient: «Si el peu deia: Com que no som mà, no som del cos, no per açò deixaria de ser del cos (v. 14). Si tot el cos fos ull, com podria sentir-hi? I si tot el cos fos oïda, com podria olorar» (v. 17). Segons la Paraula de Déu -i la nostra experiència diària-, resulta del tot absurda la normalitat que vivim tantes vegades -i en tots els camps- de menysprear les nostres diferències i anar «a la nostra».

No mirem cap a una altra banda quan, conscients de la nostra realitat, prou reconeixem que ens convé, a favor de tots, prestar atenció fins i tot a qui no forma part ni de les nostres idees, ni de les nostres conviccions, ni de les nostres comoditats, ni de la nostra salut actual.

M’ha estat alliçonador per intensificar encara més la meva creença que no hem de descartar ningú, llegir a «21, la revista cristiana» nº 1060, l’experiència que viu actualment Juan Carlos Unzué que va ser porter del Sevilla, del Barcelona i de l’Osasuna, i que després va entrenar al Girona i al Celta. Fa dos anys un neuròleg li va diagnosticar esclerosi lateral amiotròfica. Des d’aquest moment reivindica amb tota la seva força «una vida digna» per les 4.000 persones que pateixen aquesta patologia degenerativa a Espanya i, a més, dóna gràcies per la força que li transmet la unitat de la seva família. Al llarg de la conversa, constantment agraeix els valors que li han transmet els seus pares i que la seva dona, Maria, i ell mateix, han intentat formessin part dels seus fills. Diu explícitament i amb ganes de seguir vivint: «Partesc de la idea que l’ésser humà és sociable. A uns més que altres els agrada estar sols en algun moment de la seva vida. Però allò que és important resideix en poder elegir aquest moment de soledat. Perquè si la soledat arriba per ella mateixa, pot resultar devastadora. L’essencial és tenir algú al teu costat, sempre, algú que t’acompanyi al llarg de la teva vida. Ara som més conscient que mai de la importància que té l’amor familiar, sentir que hi ha algú al meu costat pel que necessiti».

El problema de fons que vivim és que la vida s’ha tornat estructuralment accelerada i delirant. Com diu el sociòleg Helmut Rosa, «sembla que necessitam no aturar-nos mai per a no moure’ns del mateix lloc». És una llàstima que anem perdent la capacitat d’aturar-nos, de reflexionar i de festejar junts la vida. ‘Festejarels encerts propis i dels altres, i ‘acompanyar-nos’ mútuament en les nostres febleses i errades.

L’estat permanent d’elecció, que vivim com a fruit de la llibertat, ens arriba per desgràcia acompanyat de la cultura de la indiferència social, que menysprea als altres, sobretot als més febles, i descarta a qui no ens dóna la raó.

Avui enyoram -o enyorarem més prest del que creiem-, la capacitat de comprendre i d’acceptar mancances o errades personals o d’altres, l’acompanyament de qui, divers com és, ens pot ajudar a que la nostra visió sigui més ample i enriquidora.    Com ens recorda la Paraula de Déu: «Si tot el cos fos ull, com podria sentir-hi? I si tot el cos fos oïda, com podria olorar».

Donem gràcies per la diversitat que vivim. No la silenciem ni la descartem. Gràcies a ella, com diu Frederic Langbridge: «Quan dues persones miren l’exterior a través d’un finestral qualsevol, una es fixa i parla de fang i l’altra es fixa i parla d’estels» (i una cosa i l’altra prou sabem que és veritat). I com ens recorda Isaac Newton, fent demostració de la seva intel·ligència com a físic: «La unitat és la varietat, i la varietat en la unitat és la llei suprema de l’univers. També Salvador Espriu, poeta, expressa: Diversos són els homes i diverses les parles,/ i han convingut molts noms a un sol amor». I aquesta és la resposta que va donar una persona gran al seu fill quan li va demanar: «Mare, com és que sabeu tantes coses?» -«Ai fill meu», -li va dir- «perquè m’ha agradat sempre escoltar».