Cada capvespre s’obrien les comportes i l’aigua començava a córrer. El joc de canals era enorme, tot fet a partir de peces consecutives de marès, picades a mà, que coronaven les parets hàbilment muntades per funcionar només amb la força de la gravetat. Els vergers de Sant Joan eren un paisatge sonor espectacular.
Aquest espai ocupa els terrenys que abans eren la maresma que es creava al fons del port de Maó, a partir del barranc que arranca als plans superiors de Biniai, Algendaret o Gibraltar. Durant la dominació britànica es va decidir drenar la zona humida i aprofitar el productiu substrat de llims i argiles situat entre la principal falla geològica de Menorca, que separa el nord impermeable del sud porós.
L’armada anglosaxona usava el gran port natural menorquí, entre d’altres coses, per controlar la pirateria i fer valer els seus interessos en aquesta part de la Mediterrània. Per això, interessaven especialment dues coses: assistència sanitària als ferits (que eren atesos directament a l’illa del Rei) i menjar per abastir els vaixells que havien de tornar a la feina. D’aquí tants de camins de carro i de bístia que es troben al llevant menorquí.
Quan es van conduir les productives fonts que es generaven al peu dels barrancs, l’aigua era acumulada i servida per horaris, a fi d’afavorir la generació d’aliments. Cadascú sabia el temps que tenia per regar la seva part de terra. Per fer-ho, es jugava amb petites peces de marès que encaixaven a les bandes i permetien derivar el líquid cap a cada zona amb la quantitat i la força que calia per regar de manera efectiva.
Els vergeters depenien de l’aigua i tothom entenia que, si tots els passos estaven oberts a tota hora, al final no resultava operatiu per a ningú. En aquella mena de societat hidràulica, s’administrava allò que era de tots per aprofitar-ho sense fer-ne abús.
En algun moment de la història, aquesta filosofia es va tòrcer, i a tot arreu vam entrar a aplicar la tragèdia dels comuns. Aquell plantejament on cadascú intenta agafar una mica més del que és de tots, i al final s’esgota el recurs.
Actualment, tancar una resclosa perquè l’aigua generadora brolli millor cap altres indrets, és una feina àrdua. Ara ho volem tot obert, a tota hora. I per això moltes coses no s’acaben d’aclarir mai.
Hem generat una cultura, molt lligada al model econòmic imperant, que creu que s’ha de respondre a tota la demanda. Precisament l’aigua ha estat una de les principals víctimes d’aquesta filosofia tan deslligada del món físic. S’ha ensenyat als enginyers que la gestió pública de l’aigua consisteix en servir tota l’aigua que la població demandi.
La Directiva Europea Marc de l’Aigua intenta revertir aquesta orientació, perquè estem acabant amb les reserves per tot arreu. La Directiva, aprovada fa més de vint anys, diu que cal canviar l’enfoc i que hem de racionalitzar la demanda. O sigui, que hauríem de fer com feien fa 50 anys els vergeters de Sant Joan. Tancar unes canals per poder-ne alimentar d’altres. Amb l’aigua i amb la resta de coses.
Un dels sistemes que manté totes les portes obertes és l’activitat turística. Com que quasi tot es pot convertir en producte turístic, van sorgint noves iniciatives, algunes ben interessants. La cultura, la natura, l’art, la història, la gastronomia... són nous cultius turístics que potser podrien donar fruits. Especialment, perquè són nínxols susceptibles d’atreure gent amb la sensibilitat cultural necessària com per tenir interès en la conservació (ambiental, social i econòmica) del lloc que els acull com a visitants.
Però això és mal de compaginar si, al mateix temps, seguim alimentant també el creixement del turisme de sol i platja, el tot inclòs, la massificació. Fent això, estem eliminant opcions al turisme que més ens interessa, que és també el més sensible a aquestes distorsions i que parteix sense fer renou.
Si no tenim criteri per tancar algunes comportes, gastarem la poca aigua que tenim regant camps de blat d’indi per fer una llet que després haurem de subvencionar perquè no sobreviu als mercats.
Farem programes per garantir l’habitatge als joves però mirarem cap una altra banda amb el lloguer turístic. Treballarem per un món més sostenible però declararem verda l’energia nuclear. Creixerem en nombre de turistes mentre baixarem en renta per càpita.
Ens sentirem col·lapsats per l’enrenou de promeses i d’ofertes comercials, mentre enyorarem el relaxant soroll de l’aigua abundant i gratuïta dels vergers.
