És probable que en el futur, un dia, endreçant armaris, trobi vostè a una vella capsa un test d’antígens sense emprar, devora la raqueta d’esquaix, el reproductor Blu Ray i una calculadora convertidora d’euros a pessetes, producte efímer de fa vint anys. Quan va néixer la nova moneda, la convertidora va ser una alternativa al càlcul mental permanent. A aquells que vam preferir calcular mentalment ens han quedat seqüeles, i encara ara, quan ja no té cap sentit, feim conversions per adonar-nos que un plàtan ja val gairebé cent pessetes, amb la ràbia afegida que un llepafils de casa en tirarà un tros perquè té cosa negra.
El moment actual evoca aquell gener de 2002 pel que fa a la pujada de preus. Amb l’euro es va arrodonir el d’alguns productes, els més assequibles (passar de les Tot a Cent a Tot un Euro va ser un escàndol inflacionari), també els més essencials. Ara, el 2022, gairebé res s’escapa de la garrotada, amb un empobriment generalitzat, quan els efectes de la cruel crisi de 2008 encara romanen en algunes nòmines.
Les polítiques de correcció de desigualtats i de protecció davant les perversions del lliure mercat són més necessàries que mai. La indiferència ciutadana ja no té excusa. Tot, alerta Ucraïna, ens afecta. El preu de la llum o del transport, diuen, poden ser conjunturals, però des que va començar el segle qualsevol conjuntura ens buida la butxaca.
Tot és dolent al segle XXI? No, l’euro, per exemple, té reconeguts beneficis i evita canvis de moneda. Tot i que si la pandèmia no ha acabat el juny a Espanya i m’accepten la idea de celebrar les festes de Sant Joan a Copenhaguen, on dia 1 de febrer ja prescindiran de mascaretes i restriccions, haurem de proveir-nos de corones per fer gins amb llimonada davant La Sireneta. Una animalada? Almanco s’ho pensin. Aniríem sobre segur, hi ha el precedent de la Supercopa de futbol a Riad i acabam de cop amb la massificació. Estalviïn, si és que algú pot amb el que valen els plàtans, per al viatge.
