Les roques s’havien format a partir d’un temps infinit en què petits materials es dipositaven al fons del mar. Molts granets de pols de corall o d’altres animals que fan closques de calç, queien suaument cap a les depressions marines de gran calma, on s’iniciava el procés de sedimentació d’uns amb els altres.
Molt més tard, les pressions tectòniques combinades amb la baixada dels mars van convertir en terrestres extenses àrees de pedra càlcica. Començava llavors una altra dinàmica, perquè rebrien la pluja de l’aigua dolça combinada amb el CO2 de l’aire, una mescla química que ajuda a desfer aquests tipus de roca formant escletxes, coves i engolidors.
Aquests espais emergits i després buidats per les forces de la natura han estat considerats màgics pels humans. Les coves van ser habitatge i espai de trànsit entre la vida i la mort. Els engolidors sovint eren vists com la connexió amb l’infern, com un pou sense fons per on desapareixia tot allò que hi entrava.
De vegades, sembla que la nostra societat actual es faci la il·lusió de viure dins un ribell que es pot omplir d’aigua, quan en realitat viu damunt un engolidor que pretenem emplenar inútilment. El creixement econòmic il·limitat és com l’aigua que hem d’anar llançant amb la pretensió de veure omplir la pica. La cavitat tel·lúrica s’ho empassa i els humans insistim en que cal seguir abocant.
Només així s’entén que hi hagi veus que demanin més amarraments nàutics, després d’haver omplert, en els darrers 50 anys, tot el port de Maó, de Ciutadella, de Fornells, de Cala en Bosc (que abans era una zona humida) o d’Addaia. D’haver posat boies a tota la costa sud-est, d’haver ordenat Es Grau, Es Canutells, Cala Galdana... Però no n’hi ha prou.
Malgrat que s’hagi fet un estudi que demostra que la capacitat de càrrega nàutica de Menorca ja està superada, no volem deixar de tirar aigua a l’engolidor o pensarem que estem frenant l’economia.
Un fet similar passa amb el turisme d’estiu. La punta d’aglomeració de gent a l’estiu de 1996 era de 158.000 persones. Ja semblava una barbaritat, però en 2019 n’hi havíem afegit un 30 % més i vam fregar les 205.000 persones. Són dos centenars de milers de persones que a qualque banda dormen.
La major part del creixement de places turístiques de les darreres dècades ha vingut de la transformació d’habitatges residencials en espais de lloguer turístic. Devers 30.000 places, sense comptar les milers de no declarades. Una dinàmica que contribueix significativament a la massificació i a la retirada de cases disponibles per a la població jove resident que busca independitzar-se.
Però no n’hi ha prou. I es tornen alçar veus contra una moratòria que permeti disposar de temps per regular bé aquest nou fenomen, que no era significatiu quan es va fer el primer Pla Territorial Insular. Veus que argumenten que, si hi ha demanda al mercat, s’ha d’abocar més aigua a l’engolidor, amb l’esperança que el nivell de l’aigua s’elevi acompanyat de la nostra economia.
Tanmateix, els estudis que relacionen el gran increment de turistes de Balears amb efectes econòmics són clarificadors. En poc més de vint anys, vam passar d’encapçalar el rànquing de regions espanyoles en renda per càpita, a la setena posició (enguany novena, però per la covid).
Mentre a les illes abocàvem aigua a l’engolidor, en forma de la vinguda d’uns quants milions més de turistes a l’any, ens fèiem més pobres que altres regions del voltant.
Malgrat tot, fa temps que un sector molt significatiu de gent va entendre que els engolidors no s’omplen. Que cal guardar l’aigua per altres destinacions més útils. Per això vam deixar d’ampliar els aparcaments de les platges per respondre a la demanda dels visitants de juliol i l’agost. Quan la platja és plena, no té sentit ampliar els aparcaments.
Igual que es va decidir que no s’urbanitzaria Trebalúger, ni Binigaus ni El Pilar, ni tants topònims que enorgulleixen Menorca, per molta demanda que hi pogués haver. Perquè hi ha demandes que són com l’engolidor de l’infern. I la resposta no pot ser pretendre atendre-la, sinó decidir quina oferta es vol fer. Acordar un altre ús més productiu per a l’aigua que ens queda.
Les roques càlciques ancestrals i la seva porositat providencial són les que permeten acumular aigua entre les antigues partícules dels coralls i les escopinyes, per disposar avui d’aqüífers. Que es buiden de manera antinatural, cap amunt, en pous que extreuen sense descans. No convé tirar-la a l’engolidor.
