Bosco Faner27/02/22 3:59
TW

Durant cinc anys (2017-2022) el bisbe Francesc Conesa –que és doctor en Teologia i Filosofia-    ens ha acompanyat amb la seva forma de ser i amb les seves capacitats humanes, pastorals i intel·lectuals. Molts l’hem vist i viscut incansable en la responsabilitat que va assumir el dia 7 de gener del 2017 a favor de la comunitat cristiana catòlica de Menorca. Caminant al nostre costat, ens ha gravat a l’ànima de tots la necessitat d’una formació constant a tots els nivells. Cada bisbe que ens arriba ens enriqueix amb els seus dons i amb la seva forma de fer. El bisbe Bartomeu Pasqual, d’edat avançada quan el vaig conèixer, ens va guiar durant els anys 1939-1967, cap a la renovació que ens demanava el Concili Vaticà II després de restaurar la vida cristiana i els temples de la diòcesi. El bisbe Miquel Moncada (1969-1977), vivint i patint amb valentia el canvi polític espanyol, ens va ajudar a ser lliures front qualsevol tipus de govern i ens va fer avançar, seguint el Vaticà II, cap una pastoral més participada. El bisbe Antoni Deig (1977-1990), amb el seu tarannà senzill i agradós, ens va guiar cap a una pastoral més senzilla, propera i evangèlica, havent celebrat entre nosaltres el sèptim centenari de la restauració del cristianisme a Menorca. El bisbe Francesc Ciuraneta (1991-1999), que va consolidar i renovar l’edifici del Seminari, celebrant l’Assemblea Diocesana de 1996-98 ens va ajudar a prendre consciència que hem de caminar junts. El Bisbe Joan Piris (2001-2008), persona de paraula clara i d’accions decidides, va promoure la pastoral vocacional, va crear entre nosaltres el diaconat permanent, i va portar a terme la reforma de la Catedral. El Bisbe Salvador Giménez (2009-2015), a més de recolzar la beatificació del prevere Joan Huguet, es va guanyar el cor de molts vivint humilment, essent senzill i demostrant valentia en assumir decisions no fàcils com la nova gestió i direcció del Diari MENORCA. De tots els bisbes aprenem i a tots els hi donam gràcies. Vivint al seu costat, ens sentim impulsats a renovar-nos, a ser lliures i propers, a caminar junts, a ser honrats i sincers, a ser humils i senzills, a formar-nos constantment. Bon mestratge aquest    que em ve de gust acollir i transmetre.

Donem avui gràcies al bisbe Francesc Conesa, natural d’Elx - Alacant, que ens ha comunicat que li costa deixar Menorca, Diòcesi on après a estimar-la, i a estimar i valorar la seva cultura i, sobretot -ho ha publicat-, la seva gent. Quan ara el Papa li demana canviar de diòcesi i aterrar a Solsona, li desitjam que segueixi aportant el millor d’ell mateix com van fer en aquesta diòcesi els qui també foren, durant un temps, els nostres bisbes: Miquel Moncada i Antoni Deig.

Noticias relacionadas
Carlos Salord Comella

El hombre: la locura del amor a Dios

Más noticias relacionadas

La darrera perla que ens ha ofert el bisbe Francesc, i li agraïm, és la preocupació que hem de tenir, laics i preveres, a favor de viure «cultura vocacional». Aquests dies passats, el bisbe Xavier Vilanova, auxiliar de Barcelona, ha estat convidat pel bisbe Francesc a despertar encara més la necessitat que tenim tots de trobar-nos a nosaltres mateixos, recuperant els valors suprems del servei, de l’amistat i de la pregària. Avui necessitam testimonis referents. Necessitam persones entregades que valoren el servei com a fruit de l’amor, i l’amor com a fruit del sentit de la vida. Necessitam persones que reconeixent que som imperfectes, refusen el que seria una imperfecció pitjor: «no fer res a favor dels altres!», i també una imperfecció encara més pitjor: criticar «als qui fan» accentuant sols els seus errors.

Quan dimecres proper, dia 2 de març, iniciem els cristians el temps quaresmal, valorem el servei de qui es dedica als altres com el bisbe Francesc a qui, acomiadant, li donam les gràcies més sinceres. I tinguem present el que va deixar escrit Cervantes: Don Quijote soy, y mi profesión la de andante caballería. Son mis leyes, el deshacer entuertos, prodigar el bien y evitar el mal. Huyo de la vida regalada, de la ambición y de la hipocresía, y busco para mi propia gloria la senda más angosta y difícil. ¿Es eso, de tonto y mentecato?. N’estic convençut que no.