L’estampa dels pescadors asseguts vora el moll reparant les xarxes era habitual fa unes poques dècades. A Calesfonts, Maó, Fornells o Ciutadella, aquesta imatge formava part del paisatge portuari quotidià.

Però ja fa un temps que els pescadors no cusen les xarxes que s’esbrellen durant la pesca. Surt més barat comprar-ne de noves i llençar les anteriors, que sovint no s’han guanyat encara la categoria de velles.

No es tracta d’un canvi d’hàbits en absolut circumscrit al món de la pesca. El costum de substituir coses en tost de reparar-les forma part del paradigma de l’economia lineal en què vivim, on els materials (igual que l’energia) es consideren un recurs infinit i inesgotable que no cal tornar a aprofitar. En haver-los consumit mínimament, es converteixen en residus que hauran de gestionar les pròximes generacions.

Precisament ara, aquest món imaginari, aquest supòsit dissenyat per l’economia moderna que no ha incorporat mai la seva enorme petjada ecològica, és el que trontolla.

Ni hi ha tanta energia com hi havia, ni hi ha el subministre de materials a que ens havíem acostumat. Bona part del cru que troben als nous jaciments és de mala qualitat i gairebé no surt a compte comercialitzar-lo.

El mateix està passant amb alguns materials rars (grafè, tàntal, indi, disprosi, neodimi...), més escassos al planeta o més mals de trobar, i que formen part de les noves tecnologies que s’estan impulsant. La demanda mundial és enorme i no es pot abastir.

Per més afegir, l’aturada mundial de la covid ha romput bona part de les cadenes de transport internacional i costa molt tornar-ho a encaixar, perquè moltes situacions no són igual que abans. Mines que extreien materials ara estan tancades i hi ha jaciments nous que encara no compten amb la logística del comerç i el transport. Amb el recent i consternant conflicte bèl·lic de l’est d’Europa, el panorama del subministrament barat i infinit de materials i combustibles es fa més eteri que mai.

És un nou context on els fets inesperats se sumen als canvis planificats. Dins d’aquests darrers hi ha el foment de la desmaterialització de l’economia, que es mira d’animar per diverses vies, com l’anomenada circularitat, perquè la dimensió del problema ja no és només econòmica o de benestar, sinó que amenaça la supervivència a mig termini.

Promocionar una economia que afavoreixi la contractació de persones mentre s’acompanya de la reducció de la despesa energètica (especialment d’aquella que no es pugui subministrar amb renovables), així com de l’optimització i la reutilització d’aigua, d’aliments, de materials i de residus, és un camí intel·ligent per evitar trencaments sobtats que sempre són més traumàtics.

Per això, tornar a cosir les xarxes en tost de enviar-les a l’abocador, és molt més que una tasca marinera, és una filosofia cada vegada més necessària. En el fons, és tenir cura de les coses, estimar-les una mica més. És mirar de restaurar les ferides, recuperar les relacions lesionades, generar una segona oportunitat.

Reparar les coses per no llençar-les és entendre que el planeta té uns límits, que l’economia -que és un invent humà- es pot reorientar cap a plantejaments més lògics. L’aposta per sargir, per compondre, de vegades per apedaçar, és també un camí ple d’oportunitats per a la creativitat, per l’aprenentatge d’habilitats i, sovint, per a la bellesa.

Podria ben esser que la nova situació mundial acabi forçant noves realitats, on s’hagi de viure amb menys o, com a mínim, sense disposar de tanta cosa que sobri. Qui aprengui a usar els recursos que hi ha a prop, qui crei capacitats per no dependre tant de l’exterior, qui elevi la seva resiliència, probablement ho tindrà més fàcil. És allò de que no és més ric qui més té sinó qui manco necessita.

Hi ha un deure important amb la gent que ve al darrere, a la que ja deixem uns residus plàstics que duraran uns quants segles, un residus radioactius que seran problemàtics al llarg de milers d’anys i un canvi climàtic provocat per un paradigma errat, amb el que s’haurà de conviure sense possibilitat d’escollir.

Cal cosir les ferides que hem fet a la natura, recuperar el sòl fèrtil, millorar els aqüífers, cuidar els insectes, mimar els ocells. Posar vegetació que eviti l’escalfament excessiu -que hi serà- de camps i ciutats. I curar els trencalls que es produeixen a l’esperit quan es constata que la guerra encara pot ser una realitat també al món desenvolupat. Unes tasques que s’hauran de fer de manera individual i col·lectiva.