Una de les conseqüències de la pandèmia en la gestió cultural ha estat la pràctica de les entrades gratuïtes anticipades per a assistir a un espectacle artístic de franc. D’aquesta manera es te un «control» previ sobre el nombre d’espectadors per adequar-lo a la disponibilitat de cabudes. A Maó, ho fèiem a través de watssap, de manera que també teníem el contacte dels peticionaris per si se’ls havia d’avisar, ja que, aquells mesos, les suspensions per raons sanitàries eren freqüents. Però la fórmula més general ha estat la de la pàgina electrònica de «venda» gratuïta d’entrades. Sense entrar ara en el greu tema de les dificultats que això suposa per les persones que no dominen el funcionament de les xarxes, ni en la qüestió de si els espectacles culturals han de ser gratuïts o no, crec que val la pena dedicar-hi uns moments.
Aquest mes de març, l’Ajuntament d’Alaior ha programat una partida de concerts de jazz setmanals amb entrada gratuïta que s’havia d’obtenir anticipadament en un portal de venda d’entrades. Em va interessar i, amb la intenció de tenir entrades pels diferents concerts, vaig entrar a la pàgina. Ho devia fer tard ja que dels quatre concerts, tres apareixien amb entrades exhaurides i, en el darrer, del passat dissabte, només quedaven quatre entrades disponibles, de les quals en vaig demanar dues. El dissabte, en el concert, vaig adonar-me que -no les vaig comptar- hi havia almenys unes cinquanta cadires buides, que deu ser una quarta part de la cabuda. La primera pregunta que em vaig fer és que si era així a tots els concerts, molta gent que, com jo, no hi va anar per falta d’entrades, hauria tingut lloc. El fet és que, amb les entrades gratuïtes anticipades, hi ha persones que les demanen «per si de cas» i després hi van o no hi van. És clar que hi pot haver causes i motius justificats per no assistir a un acte del que has tret entrades sense cap cost, però per regla general és més per una falta d’educació. Hem de pensar que si hem tret entrades gratuïtes que no empram, causem dos perjudicis: a l’organització, que no pot tenir una bona previsió d’afluència i a altres potencials espectadors interessats, que no han pogut obtenir l’entrada per una cadira que després estarà buida. Com que amb la crítica sempre s’ha de procurar la solució, m’atravesc a apuntar dues qüestions: a) insistir en l’educació a l’espectador a través dels mateixos anuncis o promoció dels espectacles; i b) crear una fiança a l’hora d’obtenir una entrada definitiva, fiança econòmica que recuperes si assisteixes a l’acte o tornes l’entrada fins uns dies abans, fiança econòmica que perds si no assisteixes a l’acte. Segur que trobaríem altres mesures correctores. Ja sé que tot això complica la gestió dels espectacles artístics. Però si el sistema ha de ser així estaria bé tenir-ho present. Una altra cosa és que tornem als espectacles gratuïts sense entrades anticipades. Aquests generen un altre tipus de situacions.
