Diuen els entesos que estem arribant al final d’un cicle, d’una etapa que ha durat unes quantes generacions però que, inevitablement, ara ens forçarà a evolucionar. Està clar que la guerra que es viu a l’est d’Europa haurà precipitat coses, però les qüestions de fons no obeeixen només a aquesta conjuntura, sinó que són estructurals i prèvies al conflicte bèl·lic.

El problema de l’escassetat progressiva dels combustibles fòssils estava diagnosticat abans de la guerra i també abans de la pandèmia. Ho havien avisat de manera reiterada diferents organismes assessors dels països més desenvolupats. Tampoc resulta difícil de comprendre, perquè aquests carburants no són renovables, sinó que s’extreuen del subsòl a jaciments prehistòrics.

Per això, resulta enganyosa l’habitual expressió que parla de producció de petroli o de gas (o de carbó, o d’urani). Aquests recursos no es produeixen, sinó que s’extreuen d’uns dipòsits que, essent molt grans i nombrosos, no són infinits. I fa més de 150 anys que els extreim a gran escala i a tot el món.

Per contra, les energies renovables, tot i que requereixen de materials no sempre abundants i de l’aplicació d’energies fòssils per construir-se, en canvi no necessiten d’un subministrament permanent per a funcionar després. El sol i el vent, no s’extreuen, simplement hi són. Per tant, aquí si que es pot parlar d’energia produïda.

El problema que tenim, però, és que el retorn energètic solar i eòlic no és tan elevat com el dels combustibles habituals. Dit d’altra manera, amb les renovables podrem substituir una part, probablement menys de la meitat, de l’energia dels fòssils. I si aquests darrers van escassejant, caldrà cercar maneres de viure que requereixin manco esforç energètic.

Això pot ser bo o dolent, i dependrà bàsicament de com facem la transició. Aprendre a buscar activament, com a societat, una menor necessitat de combustible, seria també la millor manera de combatre el canvi climàtic. Això no s’aconsegueix només a partir de petits gestos individuals (que també hi han de ser), sinó principalment per un compromís de les institucions públiques i les empreses.

Viure sense ser tan dependents també podria reduir determinades angoixes, però requereix anar passant de la teoria a la pràctica. Sabent que no hi faltaran els que maniobraran per evitar el canvi. Les empreses que controlen el negoci energètic continuen, a dia d’avui, incrementant els guanys a nivells, més que extraordinaris, indecents.

També cal tenir clar que sorgiran veus negacionistes, a l’estil Trump, que demanaran oblidar els creixents problemes ambientals i apostar pel carbó nacional. Es sol dir, amb raó, que la nostra societat està encara a l’adolescència en termes de sostenibilitat. I els adolescents tenen sempre més dificultats per abordar l’evolució.

Hi ha experts que comparen l’actual situació amb haver de baixar una escala, perquè dalt ha començat un incendi. Atès que l’haurem de baixar de tota manera, sembla més intel·ligent apostar per usar els escalons de manera ordenada (d’un en un o de dos en dos, si es vol) que no esperar a haver de fer el descens en pocs segons, rodolant i sentint els aguts cantells a les costelles.

I enlloc està escrit que a la planta baixa s’hagi de viure pitjor que als pisos superiors. Tenir pati, accedir per tot a peu pla i veure els vesins que passen pel carrer, són valors en alça.

És un moment també per entendre que l’economia ha d’estar al servei de les persones i no al revés. I que les persones poden modelar l’economia quan hi ha prou acord social. Els ajuts públics intel·ligents haurien de servir per reduir progressivament l’enorme lligam amb els combustibles fòssils que tenim a quasi totes les activitats que portam a terme.

El preu de l’electricitat es pot baixar significativament si es deslliga del preu del gas, perquè a la península hi ha molta hidroelèctrica i molta eòlica, de cost reduït. Però no passarà el mateix amb les benzines, perquè el problema és d’escassetat creixent.

En aquest sentit, és molt d’aplaudir la idea d’apostar per augmentar les freqüències de transport públic i baixar-ne el preu. Si es pot substituir de manera eficaç una part dels desplaçaments privats per viatges col·lectius, hi guanyarà tothom.

També és un moment idoni per tenir en compte que els productes importats requereixen de molt de transport, però no així els productes locals. Si a més, són elaborats amb compromís ambiental, encara tindran menys dependència de petroli i gas, i podran oferir millors preus. I molta més qualitat. Els trobarem al baixar l’escala.