Vaig llegir en un diari de màxima difusió, les declaracions de fa pocs dies, del Sr. Francisco Gan, tinent general a la reserva de l’exèrcit espanyol, que deia: «La guerra és un conjunt de batalles, ofensives i defensives, que persegueixen imposar la voluntat pròpia sobre l’altre, i assolir les finalitats polítiques que es van determinar al principi».
Si la definició la fa un expert en el tema, no seré pas jo qui el contradigui. El que sí he de dir és que m’ha fet pensar en el tema i en la utilitat, perill, efectes i conseqüència d’aquest raonament sobre la maleïda guerra, sigui on sigui que pateixen els qui els toqui viure-la de prop.
Seguint la definició de Gan, entenc que la guerra sempre és un mal negoci i també la demostració de la incapacitat intel·lectual, o dit més fàcilment, d’intel·ligència dels polítics, que no saben arribar a entendre’s i representar la bona voluntat dels ciutadans, si no és a bufetades.
Imposar! «Imposar la voluntat pròpia sobre l’altre...», quin projecte més trist, pobre, escarransit, i sobretot mancat de futur. Sí, perquè el progrés de una comunitat es recolza en el bé de tota la comunitat, i quan hi ha vencedors i vençuts, passa allò que deia Unamuno el 12 d’octubre de 1936, al Paranimf de la Universitat de Salamanca: «Venceréis, pero no convenceréis». El militar Millán-Astray, també general, res a veure amb Gan, va aixecar-se amb la resposta, que lliga amb aquest «imposar» tan arrelat al discurs de la guerra, i va cridar: «mueran los intelectuales», o segons altres versions: «muera la inteligencia», i per si amb aquestes animalades no en tingues prou, encara va acabar amb el crit tristament conegut i despreciable: «viva la muerte».
Tristament, com diu Gan, hi ha batalles ofensives i defensives, cert. Però també és cert que unes i altres són fatals pels qui les viuen, i deixen un pòsit de mala bava i/o esperit de revenja que, junt a la pobresa, por, dolor i mort, no afavoreixen ningú, ni tant sols al guanyador que sempre hi deixa uns quants morts i el perseguirà, indefectiblement, l’ombra de sospita de si el vençut, humiliat, trobarà el moment de tornar-li la pilota.
Difícil és la convivència entre qui s’ha vist involucrat en una guerra. Calen anys i generacions per arribar a treure’s del damunt la malfiança envers «l’altre».
El màxim valor d’un país és la vida de cada ciutadà. Només amb la vida en pau hi ha feina, progrés, benestar, amistat, goig i, si no hi ha contratemps personals, fins hi tot s’assoleix felicitat. La guerra ho esberla tot i en cada vida que es perd hi ha un drama familiar, un ressentiment, afegit a la caiguda de les economies, que amarga tothom i no satisfà ningú amb dos dits de seny i un mínim de consciència.
Presumir de més armament que els altres és la mostra més clara de dir: com que no tinc la raó, faig servir la força. El més trist és que en aquesta carrera demencial ens fiquen a tots en el mateix sac, fent servir els nostres impostos per afavorir el macabre negoci dels fabricants d’armament.
I per acabar-ho d’amanir, la manca d’honor és comú quan veiem que s’acarnissen en la gent i els destrueixen tot el que tenen i, si cal, els prenen la vida en nom de ves a saber què. Això sí, no us estranyi, que en un o altre moment facin festes i s’embrutin la boca dient-ne honor a haver matat més que l’altre fins a vèncer-lo. Després vénen les medalles amunt i avall, quan el que caldria seria arrencar el plor pel mal fet i cercar la millor manera de fer les paus, reconeixent que les seves diferències no els han de debatre a trompades.
Crec per tant, que no m’equivoco quan penso que la guerra és un mal negoci en tots els aspectes.
