Diumenge hi va haver eleccions a la presidència de la República francesa. A Espanya no es fan, perquè a Espanya no hi ha república i al rei no se l’elegeix democràticament, és clar. El sistema francès d’elegir president és de doble volta, o sigui que fa quinze dies, els francesos van poder votar a la dotzena de candidats que s’hi presentaven i diumenge passat només els dos que van obtenir més vots van poder entrar en competència. La primera volta expressa el sentiment i la raó política de tots els francesos i la segona volta expressa la utilitat del vot, ja que obliga molts a votar a aquell que consideren menys allunyat dels seus principis, o a no votar, que també és una opció present en la segona volta.

Diumenge es van veure les cares la dreta o centre-dreta que representa Macron i l’ultra-dreta que representa Marine Le Pen. Hem de plànyer als francesos d’esquerres, és com si a Espanya haguéssim d’escollir el president entre Abascal i Feijóo. Però aquesta és avui la composició política francesa. La candidata socialista, Hidalgo, va obtenir només el 2 per cent dels vots i el candidat de l’esquerra que a Espanya representa Unides Podem, el 21 per cent. És una llàstima, si Melenchon hagués sumat un 1 per cent més i Le Pen un 1 per cent menys, diumenge, les eleccions serien entre Macron i Melenchon, entre dreta i esquerra.

Ja saben que va guanyar Macron 59 a 41, però també saben que l’ultradreta que representa Le Pen va obtenir el 40 per cent dels vots, gran part d’ells en els barris obrers. El pròxim mes de juny, els francesos votaran en les eleccions generals. Cada elecció és diferent, vull dir que aquests resultats no són extrapolables, però sí que poden marcar la tendència favorable a la creació d’un front ampli d’esquerres que a França pot representar Melenchon i a Espanya Yolanda Díaz. Veurem si la proposta arrela. Fa quatre dies sabíem que en els tres primers mesos d’aplicació de la reforma laboral, s’han fet a Espanya un milió de contractes indefinits. Yolanda és la ministra de Treball i crec que l’exemple de com es poden fer les coses, de com es pot avançar fins i tot en un temps de profunda crisi, marca el camí.