S’atraquen les eleccions i sembla que hi ha nervis al Consolat de Mar amb la continuïtat de Francina Armengol. Un indicador que no acostuma a fallar és el perfil dels nous directius que estan triant per a la ràdio i televisió pública, veure si l’afinitat política prima per damunt de la trajectòria professional.

Ja sabem que IB3 o TVE no aspiren a ser la BBC, un ens públic lliure de controls polítics o comercials i, com a conseqüència, incòmode per al poder. Per tant, ens hem de conformar a celebrar aquells períodes en què el periodisme és capaç d’obrir-se pas entre el seguidisme governamental.

En els darrers sis anys d’IB3 a Menorca amb David Marquès com a delegat s’ha pogut veure aquesta voluntat. D’un periodista no s’ha d’esperar estar sempre d’acord amb els seus plantejaments o enfocs, sinó tenir la certesa que allò que diu neix de la independència de criteri i l’honestedat professional.

Puc parlar, a més, des de l’experiència personal. Tenc l’orgull d’haver treballat a molts mitjans de comunicació amb una orientació editorial ben diversa, tots privats excepte un, IB3, l’únic del qual em van fer fora. Tot seguit van contractar la cap de premsa del partit que havia guanyat les eleccions.

No corren bons temps per al dret a la informació quan l’administració és qui té més periodistes en nòmina entre responsables de comunicació i empleats de mitjans públics. I aquesta és la situació que tenim avui, amb un abisme creixent de recursos materials i de personal respecte a les empreses privades de comunicació.

Andreu Manresa, el director general, presumeix que IB3 és «el mitjà més important» a les Balears perquè «cap altra té tanta capacitat i tant de múscul per atendre les necessitats democràtiques d’informar». El problema és que si ell mateix o el Govern que l’ha col·locat decideixen emprar aquest gegant per fer just el contrari, no tenim cap mecanisme per evitar-ho.