Conviure és un repte sempre. Avui dia per la complexitat de la societat i anys enrere per possibilitar la supervivència de l’espècie. Per tant, saber estar amb els altres, esdevé un fet inherent a la vida, referint-nos amb el concepte «vida», al fet d’estar viu, o mantenir-se en la vida. Aquest fet d’estar viu vol dir que necessitem dels altres quasi sempre. Quan naixem i necessitem de les figures de vincle que ens mantinguin vius, per suposat; però quan som més grans també.
No només hi ha un entorn on conviure. Al contrari, de cada vegada entren en joc contextos i ambients diferents que conformen àmbits de convivència. Els principals són: família, família extensa, escola, treball, amics, amics virtuals (xarxes), companys d’oci, coneguts, veïns...
Les relacions amb els altres parteixen d’un punt de partida que és un mateix, el jo. Aquest fet és molt important. De la manera com gestiona el jo aquesta xarxa d’interaccions, es produeixen situacions de convivència de tot tipus.
Trobar-se amb qui ens estima, a qui estimem, amb la gent que ens fa riure i ens ho passem bé junts, és una de les situacions més importants i necessàries en la vida, en la nostra vida. Però no sempre és així. Tots sabem que a vegades fins i tot dins aquests entorns, hi ha situacions que no són tan alegres ni positives.
A les escoles tenim elements per acompanyar la convivència en un espai on les interaccions entre iguals i entre diferents estaments es produeixen de forma il·limitada durant totes les hores de la jornada. Indubtablement l’acompanyament és un fet que es fa a nivell curricular i no només es treballa a nivell de continguts de les diferents matèries sinó també a través de la posada en pràctica de tècniques preventives a través de les tutories i a través d’aquelles activitats complementàries (sortides, viatges, assemblees, comissions, equips, debats... activitats puntuals, etc.) que permeten de forma transversal, també tractar el tema.
A nivell social-comunitari, aquests darrers anys veiem com s’han estructurat espais de convivència municipals, on equips especialitzats acompanyen a les persones i a les famílies per tal de dotar-les d’eines de gestió dins l’àmbit personal i familiar per fer front a situacions generades per la convivència. Així mateix, també hi ha recursos per acompanyar a persones víctimes d’aquestes situacions però que han sofert un tracte discriminatori en entorns o situacions socials difícils.
Els sindicats, porten anys treballant per generar espais de comunicació i bon tracte entre treballadors i empresaris. Possibilitant la mediació entre uns i altres per tal d’assolir millores a nivell laboral que sempre són positius pel clima de convivència i treball dins les organitzacions.
A nivell polític-social, el jo esdevé un gran jo, que no entén de normes de convivència, ni de comunicació, ni de gestió de les interrelacions. Almenys, així ho percebem els que treballem a entorns d’aprenentatge, quan veiem que les nostres feines, els nostres projectes per educar en la igualtat, per aconseguir entorns segurs i favorables a la convivència, no es mantenen ni tenim models que ens donin suport o continuïtat. Tot al contrari. I això decep.
Tornant al subjecte que articula la manera de gestionar la convivència, podem afirmar que les habilitats per gaudit o al contrari, patir en situacions on hi ha més gent implicada, són el punt central del nostre article d’avui. Som capaços de relatar o explicar els conflictes en primera persona (jo)? Per què és tan fàcil desviar l’atenció cap a l’altre i posar en boca nostra explicacions unilaterals del succeït? Com narrem el que ha passat?
No només és important aquest abordatge del jo. També s’ha de saber acompanyar el procés i no imposar o donar per fet aspectes del cas si no hi has estat just en el moment en què ha passat. S’ha de saber fer bones preguntes, i afegir observacions neutrals de tant en tant, i fins i tot, suggeriments del que ens transmet la persona que ho conta.
No és fàcil, ni còmode, ni ràpid. Gestionar situacions de convivència és tot un repte pel qui s’hi troba. Pensem en la justícia, l’experta en aquests temes i així i tot com té molts de casos tan llargs i tan difícils de resoldre.
A les classes de Religió de 2n ESO, hem parlat especialment i de forma clara de convivència, del jo, de les relacions, de com devien ser les primeres comunitats de seguidors de Jesús. La vida comunitària no devia ser fàcil, però va ser la manera que van trobar ells per començar a donar a conèixer el que havien vist i sentit d’un ser que era com els altres, però un poc diferent. Sens dubte, des de la convivència i el compartir, els va mostrar el camí. I a nosaltres?
