Encarem un final de legislatura que es presenta tan complicat com ho han estat els anys precedents. La situació sanitària ha obligat a emprendre accions i prioritats que han desplaçat els programes que els partits al govern volien desenvolupar. A això se li han sumat desgràcies naturals imprevisibles i una guerra a les portes d’Europa que ve a ser la cirereta que faltava per arrodonir la tempesta perfecta. Si ja deu ser complicat governar i tirar endavant projectes, amb les complicacions burocràtiques que imperen a totes les administracions, fer-ho en les condicions descrites no ho vull ni pensar... Ara hem de sumar-hi una inflació galopant i la crisi econòmica que hi ve aparellada. Sembla, però, que els patrons de les polítiques austericides imposades pel neoliberalisme durant la crisi de 2008 no s’estan repetint. Serà ver que l’ésser humà aprèn dels seus errors?

I tanmateix, tot el que ha succeït i succeeix pot passar factura a qui ha ostentat el govern. O el que és encara més preocupant, pot haver instal·lat el desànim i el desencís en una àmplia massa social, com s’ha vist a les darreres eleccions andaluses, amb un 41,7 per cent d’abstenció.

Enmig d’aquesta tempesta, és ben normal que es produeixin abandonaments i dimissions (algunes portades amb major dignitat que d’altres...). Tots estem fatigats, per moltes raons, algunes col·lectives i algunes individuals. I ja sabem que mirar endavant amb la fatiga a l’esquena no és una càrrega dolça. Haurem de treure forces i pensar en el món que volem, amb consciència i encert. Que l’estiu que ja és aquí ens refresqui la mirada i ens renovi l’ànim. Bon estiu tinguem!