Si me fa mal un peu i no tenc cap ganes de sopar amb uns amics catalans pesats de la meva dona que han vingut de vacances, i ella ho sap, però els hi diu que no hi he anat pel mal al peu, és una mentida? Diria que sí. No és el factor decisiu. Amb el mateix mal aniria a sopar i fer unes herbes amb els meus amics.
Per aquest motiu, el Consell va incórrer en un error important en atribuir la sortida de Francesca Gomis a motius de salut. Sense jutjar si la intenció era bona o no, la gamba és severa. En un context de més busos i menys jaleo, la ficció podia funcionar, però no era el cas. Es desconfia per sistema de les renúncies atribuïdes a motius personals. Per tant, era qüestió de temps quedar com un mentider.
Sorprèn aquest error del Consell quan en poc temps l’ha comès dues vegades. A l’abril es va atribuir l’ajornament del ple d’aprovació de la proposta de llei de Reserva de Biosfera només a un informe d’un ministeri, quan allò era només el mal al peu. En qüestió d’hores es va conèixer que el conflicte venia en realitat de la tensió d’una trobada amb uns amics pesats mallorquins.
Coincidesc, i m’ho comentava fa dies un dirigent local, en què les negociacions i gestions de les administracions públiques (i a la vida en general) no s’han d’explicar totes en temps real si açò va en detriment de l’interès general. De vegades, s’ha de ser discret. Però quan, més tard o més prest, s’acaba explicant una cosa, quan surt a la llum, s’ha de ser fidel a la realitat i no amagar les autèntiques raons que l’han provocat. Perquè si no és així, si es descobreix la tramoia, es multipliquen els prejudicis i la desconfiança que ja existeix cap als gestors públics, i açò és fatal per al bon funcionament de la democràcia.
Els ciutadans no som els fills petits als quals s’han d’amagar els problemes dels pares. I més quan són tan evidents. L’estratègia maquiavèl·lica d’ocultar la veritat, mal emprada o emprada en excés, genera ressaques com aquestes, ressaques que fan mal de cap, un mal de veritat.
