Durant la invasió estiuenca alguns menorquins ens resistim a perdre certs espais. Aquests persistents Astèrixs estivals som, entre altres, els que anam a fer esport al port de Maó quan cau el sol esquivant turistes, una convivència que crea contrastos. Esforç i gaudi. Rutina i vacances. Roba esportiva llampant (o samarreta publicitària) i elegància superlativa enlluernadora. Rostres esclatats i rostres bronzejats/maquillats. Suor i perfum. Els contrastos s’exageren pel fet que bona part d’aquests turistes pertanyen a l’elitista, adinerat i poc discret turisme nàutic.
És el nàutic un turisme ben estratificat. Eslora, alçada, preu i tripulació determinen quin lloc s’ocupa a l’escala social dels iots. Paràmetres objectius, quantificables. Però hi ha un element d’aquest luxe a primera línia de vanitat que crida l’atenció. Uns pocs iots tenen una estora d’entrada (felpudo) damunt el moll, defora del vaixell. Hi ha estores funcionals, petites i senzilles, de ferreteria, i altres innecessàriament grans, barroques i personalitzades, de disseny. De ver fan falta? L’estora al moll indica estatus nàutic, és un plus social no quantificable, una ostentació kitsch o un símptoma de pulcritud maniàtica un poc malaltissa?
I a més... El preu de l’amarrament del iot dona dret a ocupar mig metre quadrat, o més, de moll? És un petit abús legal o il·legal? Per què no posen l’estora a la coberta? Hem de ser Astèrixs acollidors, amables i comprensius amb aquesta excentricitat pija, i continuar esquivant-les fins i tot amb alegria perquè a més estores i més grans, més turistes rics? O quan vaig a córrer per la Gàl·lia portuària les hauria de trepitjar emparat en la Constitució, la servitud de pas, el civisme sostenible, la lluita de classes i la llei de Costes, exclamant «per tutatis» mentre a una terrassa una senyora mudada que beu un còctel caríssim me mira i pensa que estem bojos aquests menorquins? N’Obèlix ho tindria clar, però ell transporta menhirs, no depèn de les vacances dels romans per tenir un porc senglar a taula.
