Dels raonaments que facem per esbrinar els orígens d’allò que ens preocupa, es deduiran unes conclusions o unes altres. I això n’hi ha que ho tenen molt present.
Estem a un estiu on algunes costures s’estan rompent. Fa molta calor i ha plogut poc en hivern i primavera. Diversos ajuntaments estan avisant que no tindrem prou aigua. També els incendis són una amenaça i envesteixen seriosament terres properes. El canvi climàtic mostra els seus efectes. Però, per què tenim canvi climàtic? I per què estem acabant l’aigua? Mirem si podem afinar l’anàlisi.
A diferència d’altres episodis terrestres d’èpoques primigènies, aquest canvi climàtic està provocat per l’espècie humana. Això no s’ha de confondre amb que tots els humans hagin causat un trasbals d’escala planetària. No és així i, per tant, no tothom té la mateixa responsabilitat. Ni, per suposat, la mateixa capacitat de posar-hi solucions.
El canvi que estem vivint al clima es comença a gestar a finals del segle divuit, quan s’inicia l’ús dels combustibles fòssils a escala industrial. Ja unes dècades després hi va haver científics que van avisar de l’acumulació artificial de gasos que s’estava observant a l’atmosfera, però els enormes avanços tecnològics i la capacitat que els humans agafaven amb l’ús d’energies tan poderoses, s’imposava a qualsevol precaució.
Ara els efectes comencen a ser molt evidents. Quasi cada any superam les puntes de calor registrades històricament. Hi ha més evapotranspiració, plou amb manco regularitat i enguany... ai, enguany hi ha molta gent damunt Menorca. El mes de maig ja semblava juliol. Gastin més o manco als restaurants, és inevitable que cada persona requereixi aigua. I no hem aconseguit que els que la malgasten deixin de fer-ho.
No té la mateixa responsabilitat qui rega els testos de la casa que qui té un gran jardí tropical a l’agost. No és igual de responsable el pagès que rega l’horta i dóna de beure als animals, que la granja amb dotzenes de vaques que rega farratges amb aspersors a ple estiu per fer una llet que després no surt a compte. No genera conseqüències tan importants la indústria que neteja per higiene com la fàbrica que té un circuit obert per refrigerar els motors amb aigua d’aqüífer.
No és comparable una aixeta que degota, amb una empresa concessionària que tolera pèrdues enormes a la seva xarxa de distribució. No té un efecte anàleg concedir llicències per cases adossades al nucli tradicional, que unifamiliars amb piscina vora el mar. No té el mateix pecat qui fa propaganda perquè vengui gent a l’hivern que qui destina diners públics a promocionar l’estiu.
El canvi climàtic no ha caigut del cel. No és la llei de la gravetat. No és la causa, és la conseqüència. És el resultat d’un model econòmic que no vol contemplar les derivacions ambientals que provoca, a les quals molt hàbilment anomena «externalitats».
Aquests dies podem veure com Europa s’oblida dels compromisos ambientals, declara «verdes» les energies del gas i de la nuclear o revifa les mines de carbó. Qualsevol cosa manco tocar els esquemes erronis de l’economia. Ho fan sabent que això no és cap sortida, però ningú s’atreveix a dir-ho. En plena crisi energètica, hi ha companyies que estan obtenint els majors beneficis de la seva història. I tenen palanques molt potents dins els mecanismes que estructuren el poder.
Fa poc que els científics s’han manifestat davant el Parlament perquè no se’ls fa cas. Pesen més les pressions econòmiques que els informes fonamentats.
Aquells que no volen que es vagi a les causes originals, perquè és on hi posen el negoci, empren dues estratègies bàsiques. O fer-ho passar com un fet natural (és l’eix de la terra, sempre hi hagut canvis climàtics...) o difuminar les responsabilitats (això només ho arranjarem entre tots, el problema és la sobrepoblació del món, etc).
I sempre, de manera transversal, l’intent que tothom quedi aïllat a casa seva. Que no hi hagi interacció col·lectiva. Que no es pugui fer innovació social.
Caldrà impulsar tarifes ben diferents per a l’aigua, per separar qui empra de qui malbarata. Incentivar canvis cap una jardineria més mediterrània. Apostar per una producció d’aliments adaptada a la realitat climàtica. Aplicar tecnologies per reduir l’ús industrial i les pèrdues a les xarxes. Trobar-nos en comunitat per entendre què cal fer i per què no es fa.
Aprendre, en definitiva, a diferenciar qui aposta per la vida plena de qui ens empeny cap a la desertització. El 2022 serà obligat fer-ho.
