Sopar d’estiu amb el grup d’amigues de tota la vida. L’estima flueix. Rallem dels trens que ens han passat, dels que ens queden, d’il·lusions, de condicionants i de projectes. I sí, quina mania, la de creure’ns que serem eternes. Em sembla que a partir de certa edat, en general i amb prou destresa, expliquem les nostres grandeses incompletes, i li exigim al temps una pròrroga per a tot allò que voldríem fer.   

A  l’endemà, reb un wap d’una companya: «Me fui con prisas y no me despedí: que tengas unas felices vacaciones». Estem fetes de petites converses, la majoria invisibles. Vaig recordar que en el berenar havíem rallat del seu viatge, se’n va molt enfora. La valoro molt, i vaig concloure el missatge amb un «T’estim!».   

Ràpidament em vaig adonar que l’agafava per sorpresa. Com bé sabem, la tendència és una altra. Quan la gent es mor fem escrits, els aplaudim i fins i tot els glorifiquem, dient tot allò que no ens havíem atrevit mai a dir-los a la cara. I si ho féssim? Els dies serien més serens, menys frustrants, i fins i tot carregats d’humor. Alleugiríem la crítica constant en la qual estem immersos, de cos present i a les xarxes socials.

La humanitat hauria d’entendre que tot dura el que dura, i que mentre pugem o davallem del tren, carregant vagons, potser passarà un cotxe i ens morirem en qualsevol moment.   Quan els dies més feliços de la vida sempre són els que més amor rebem.   

És agost, diguem-nos més coses polides.