Ser Reserva de Biosfera genera fílies i fòbies. Provoca efectes curiosos, com ajuntar opinions de públics normalment poc conciliables, per bé i per mal. Serveix per alleugerir determinats problemes ambientals, però també per agreujar-ne d’altres. És una figura que alguns estimen i que uns quants odien. Com el foc o els titulars de premsa, que tant poden tenir utilitats domèstiques com usos perversos.
Sembla evident que es produeixen confusions, potser genuïnes, potser oportunistes. Des d’aquells que pensen que ja se és «sostenible» per ser Reserva de Biosfera, fins als que creuen que la primera condició hauria de ser requisit previ per la segona.
Aquesta aventura va començar els anys vuitanta i després d’intenses campanyes per frenar urbanitzacions a llocs d’alt valor natural. La necessitat de mostrar una alternativa en positiu (que s’havia esbossat en aquell primigeni «Projecte per la protecció de Menorca», de la Coordinadora en Defensa del Territori i el GOB) va portar a alguns ecologistes a plantejar la possibilitat d’acollir-se a la figura promoguda per la Unesco.
El context venia acompanyat d’un debat dins l’organisme internacional. Les primeres Reserves corresponien a zones d’alt valor ambiental però molt poc impacte humà, i ara s’assumia el repte de buscar espais que tinguessin convivència estreta. L’alt patrimoni natural de Menorca i les possibilitats de reordenar el territori, feien de l’illa una bona candidatura.
El recent creat Institut Menorquí d’Estudis va conduir aquesta proposta de manera brillant, amb molt de contingut i un nivell profund de reflexió compartida. Els contactes amb la Unesco es van iniciar amb el Consell Insular de Tirso Pons i van fructificar el 1993 quan presidia Joan Huguet.
El Partit Popular dirigit per Huguet va rebre la notícia de la designació amb un important debat intern. Eren els anys de la recepta de noves urbanitzacions amb l’excusa de ports esportius i camps de golf. Es va acceptar el nomenament amb la promesa de gestionar les contradiccions. Al cap d’un temps, una revolta dins el partit, dirigida per propietaris amb afany especulatiu (que també van tancar accessos a platges i el Camí de Cavalls), intentava esborrar totes les referències a la Reserva i acabava amb una gran crisi política, que va aplanar el terreny a un govern progressista.
L’esperit biosfèric es va aplicar llavors, amb un ample suport social, al Pla Territorial de 2003, que eliminava 60.000 places turístiques i prohibia la urbanització del sòl rústic. Una diferència molt substancial respecte d’altres zones litorals.
Però això no abasta tota la sostenibilitat necessària. Problemes con la manca de polítiques d’aigua i l’esgotament o la contaminació dels aqüífers, la gran dependència energètica dels combustibles fòssils, el constant creixement del nombre d’embarcacions, el descontrol en el lloguer turístic, la importació de quasi tots els aliments consumits o la generació de quantitats ingents de residus que acaben a abocadors, són només alguns dels problemes que no s’han resolt encara a l’illa.
Davant tants de reptes pendents, n’hi ha que reneguen del títol de la Unesco perquè el consideren hipòcrita i que només serveix per atraure més gent a la massificació ja existent en diferents àmbits. Adoben aquest camp la consolidació d’horrorosos hotels en primera línia de mar que es pinten de verd perquè l’operació es fa a Menorca. O tantes altres activitats que es limiten a posar l’adjectiu sostenible, sense anar més enllà de maquillatges superficials.
Aquests s’ajunten amb els que voldrien veure caure la distinció perquè consideren que limita el lliure mercat. Ara lluiten aferrissadament contra la Llei de la Reserva de Biosfera, perquè significa passar de la teoria a la pràctica.
En realitat, la Reserva no és una norma. És un reconeixement, un compromís, un marc. La sostenibilitat real no cau del cel, hi ha molta pedra a picar. Menorca seria més «sostenible» si no tingués aquesta distinció internacional? No ho sembla, a jutjar per com estan els territoris veïns.
És innocent pensar que rebre un títol soluciona les coses i és indecent que s’usi la distinció per promoure dinàmiques contràries al seu esperit. Però així és la vida. Com deia el gran Pere Xerxa, sabem que plorant mai no s’han guanyat batalles. Així que cal arromangar-se.
Oferir la mà sempre que calgui i mostrar les dents si es fa necessari. Fer que la Reserva de Biosfera sigui merescuda, referent, orgull de qui estima aquest món, és un dret i és un deure.
