Diuen que les segones parts mai són bones, però la situació que vivim a Menorca amb l’aplicació del pla d’estalvi energètic donaria per reviure la cèlebre escena de la pel·lícula «Una nit a l’òpera» on Groucho Marx intenta fer un contracte. Una paròdia del llenguatge administratiu, que duita als temps actuals, il·lustraria el nou afany per les restriccions.
El primer requisit que ha de complir una norma és que sigui entenedora i el segon que no atempti contra el sentit comú. Durant la covid ja vam entrar en aquesta deriva perillosa, quan de les primeres restriccions que la majoria entenia i acceptava es va passar a d’altres que poc tenien a veure amb les raons sanitàries, com els tocs de queda nocturns, la prohibició d’anar la platja o haver de dur mascareta al camp.
A Menorca, posar l’aire condicionat a 27 graus o apagar la llum d’un comerç a les deu de la nit no contribueix en res a reduir la compra de gas a Rússia. Bàsicament perquè la nostra electricitat es genera amb gasoil. Si no en teníem prou amb pagar el rebut de llum al preu de l’energia més cara mentre al port de Maó es crema la més barata -i contaminant- ara hem d’afegir un «gest solidari» sense cap efecte pràctic.
Perquè estalviar energia, sigui quina sigui la font de generació, està molt bé, però aplicar un decret amb les mateixes mesures per a tot un país sense tenir en compte les diferències climàtiques o l’activitat econòmica de cada territori és discriminatori. Així és com un restaurant del port ha de tenir els clients suant a l’interior del local mentre a pocs metres hi ha amarrat un megaiot que consumeix 600 litres de combustible cada hora. O que les botigues han d’apagar els aparadors de nit mentre els ajuntaments mantenen la seva façana il·luminada perquè la gent s’hi pugui fer fotos.
Quan una norma dona peu a situacions inexplicables com aquestes és que està mal feta.
