L’altre dia esclatà la polèmica perquè una coneguda tertuliana, del qui prefereix ometre el nom perquè una equivocació la pot cometre tothom, digué que els joves ara tenen més difícil comprar-se una casa perquè «prefereixen viure la vida» i anar a fer canyes al bar. Vaig donar voltes a la cosa, perquè els meus pares, una família de classe treballadora, a la meva edat ja tenien una casa i un xalet. Jo, en canvi, dispòs d’un pis gràcies a una hipoteca que aniré pagant durant 40 anys.
Cert és que els meus pares quan van fer-se la casa, amb un crèdit bancari, van anar a viure amb el que tenien. Sempre conten que no disposaven de rentadora. Eren altres temps. Ara anem a viure amb tot equipat, rentadora, assecadora, rentaplats i, per descomptat, internet. I també és ver que sortim més del que ho feiem els nostres pares.
Però una cosa no lleva l’altra, perquè la desgraciada realitat d’aquest país és que comprar un habitatge s’ha tornat inassumible per molta gent. Tornant a la meva família. Van poder fer-se amb dos immobles, amb un únic sou i el que podia guanyar d’extra gràcies a l’economia submergida. Ara, una parella amb dos sous té dificultats per adquirir un pis.
Cosa falla, i no són les canyes del bar. I és bàsicament per l’augment del preu del sòl i de l’habitatge, experimentat des dels anys vuitanta fins ara, auspiciats per l’especulació immobiliària.
Un parell de dades. A principis dels anys vuitanta, un pis de 90 metres quadrats costava a Espanya de mitja uns 5 milions de pessetes (30.000 euros). Ara val, uns 180.000 euros, que venen a ser unes 90.000 canyes de cervesa.
És cert que el nivell de vida ha pujat. Un treballador llavors cobrava de mitja uns 7.600 euros nets l’any, ara són uns 20.000 euros. Conclusió, als anys vuitanta es podia comprar una casa amb el sou sencer de quatre anys. Ara en fan falta nou. I açó afegeix els interessos d’una hipoteca de 40 anys. El més greu és que el problema anirà a més, ja que el preu de l’habitatge segueix apujant, i els sous continuen estancats. Pobres filles meves quan siguin grans. S’hauran de conformar amb anar de canyes.
