La natura alberga misteris que han costat molt de revelar, inclús per als ulls observadors. Per exemple, els primers protocientífics de la història, pensaven que les anguiles, en aquell temps molt abundants, es reproduïen fregant la seva pell contra les roques, atès que mai havien vist ous ni adults en parada nupcial.

Van haver de passar molts segles fins que uns investigadors van capturar al Carib unes estranyes criatures, amb forma de fulla transparent, que van decidir acabar de criar en captivitat i de les quals van sorgir les angules, que són els joves que arriben -o arribaven, perquè estan quasi extingides- als nostres rius i torrents, després d’una migració de milers de quilòmetres per aigües profundes.

Terra endins, en àrees de muntanya hi ha un tipus de papallona que, com la majoria, pon els ous a determinades plantes, on les cries s’alimenten de parts vegetals. Però al poc desapareixen fins la fase adulta. Van ser necessàries també moltes observacions per entendre com s’acabava aquell cicle aparentment interromput.

Resulta que, als pocs dies d’haver nascut, les petites erugues es tornen carnívores. Esperen al fosquet d’estiu, quan altres animalons surten a pasturar, i es deixen caure al terra. Adoptant una forma, una olor i uns microsons similars a les polpes de les formigues, aconsegueixen ser duites als espais de cria del formiguer, on s’alimentaran durant setmanes directament de les seves infantils germanastres, fins a convertir-se en gatzoneta i sortir ja en forma de papallona.

Una història natural i real, que ens recorda que el perfum, l’oratòria seductora i el bon aspecte no sempre van necessàriament acompanyats d’intencions virtuoses. S’ha vist centenars de vegades l’ús pervers de recursos per part de gent que semblava honorable a primer cop d’ull i és sabut que hi ha qui no té cap problema per depredar aquells que es troben més a prop.

Malgrat això, igual que les formigues continuen introduint les larves de la papallona dins el seu formiguer, la nostra societat segueix donant mostres de no saber distingir les bones de les males intencions. El millor lloc per amagar una fulla concreta és dins un bosc ple de fulles. Els peixos s’amaguen entre les moles de peixos. Les corbates entre les corbates.

Però a la natura no se la pot jutjar amb la moralitat humana. Adaptacions com les descrites són meravelles de l’evolució que costa d’imaginar com s’han anat succeint al llarg de la història del planeta.

El cas és que, a més de les formigues, aquestes particulars papallones necessiten que hi hagi les primeres plantes on posar els ous i trobar aliment els primers dies. I per això cal que es mantenguin clarianes lliures de bosc que, probablement, construïen els grans ramats d’herbívors silvestres originals, que fa uns 10.000 anys van ser substituïts pel bestiar domèstic.

De fa uns anys, també el bestiar domèstic ha anat a menys a la muntanya i ara cal que organitzacions ambientals conservin microreserves controlant la vegetació superior, per tal que quedi llum i terra disponible per les plantes bàsiques. Com quasi sempre, no va bé el tot o res. No convé una sobrepastura, però tampoc la pastura zero.

Per suposat, també resulta imprescindible defugir dels insecticides, que acaben amb les papallones, amb les formigues i amb els altres animals dels redols. Amb aquestes coses hem avançat encara poc. Retornant a les anguiles del principi, les analítiques recents mostres rastres en els animals actuals tant dels pesticides prohibits fa dècades com dels usats avui. Aplicar tòxics artificials és una mala aposta perquè intoxicam tot l’entorn per molt de temps.

Les anguiles també estan començant a patir els efectes del canvi climàtic. Com venien anunciant fa estona els informes científics, un dels principals problemes és que s’acabin canviant els corrents oceànics, que ordenen la temperatura, entre d’altres, de les zones temperades com la nostra. Com que les cries depenen molt de la direcció de l’aigua, s’ha comprovat que actualment moltes acaben al mar del Nord, on l’entorn no és favorable per continuar la roda vital. La massa marina ja no es mou com abans.

L’impacte ambiental avança inexorable i ho continuarà fent mentre no hi hagi reaccions reals. Mentre l’estètica, el vocabulari i la fragància ens portin a seguir parlant de com hem de continuar fent créixer l’economia i no de com equilibrar-la amb la realitat planetària.