La força del silenci

Pere Fàbregues30/09/22 3:59

Quan m’arriba un nou volum de la col·lecció «Petits plaers», no me’n sé estar i, normalment, el llegeixo d’una tirada, com a molt en dues o tres estrebades. «El silenci del mar» de Vercors (ed. Viena), m’ha regalat, com a molt, dues hores de bona lectura.

Quina descripció dels sentiments cultes d’un home equivocat, en un món embogit, on ell és al costat que no li pertoca, però del que se’n sent part i on els seus dimonis interiors el desesperen.

El personatge, dins l’entorn de la segona guerra mundial, un militar alemany ha de residir a una casa de francesos, on els estadants, oncle i neboda es defensen de l’ocupació amb el silenci més absolut, on l’ocupant pretén fer-se entendre com a salvador i predica la unió cultural a la que, com acostuma a passar a les nostres històries, pensa que pot arribar-hi per la conquesta militar.

Parla de l’amor pel país que vol ocupar! De com admira la seva cultura, de que serà la unió perfecte, fins i tot admira la força del silenci de l’oncle i la neboda com a model de resistència.

En un dels seus monòlegs anomena Macbeth: «Aquells a qui ell mana obeeixen la por i ja no pas l’amor», pretenent conquerir l’esperit imposant el que creu el millor, que és el seu i que voldria que fos el «nostre». Parla convençut d’agermanar la cultura que ha rebut, dient, que els obstacles seran vençuts, i així, dia rere dia, pretén auto-convèncer-se de que el món dominat, serà un món perfecte. El silenci, sobretot de la noia, que ni tant sols aparta la vista del que està fent, és l’única resposta.

Parlant en una trobada d’amics militars, l’enfronten amb una realitat que el desfà moralment: «la política no és un somni de poeta. Per què us penseu que hem fet la guerra?». I així, astorat, descobreix la intenció dels «seus», com passa sempre en qui vol conquerir per les armes, quan li diuen parlant del francesos: «...destruirem no només la seva potència, sinó també la seva ànima. Sobretot l’ànima. L’ànima és el perill més gran».

Al final es nega a acceptar la dura realitat de que «per conquerir n’hi ha prou amb la força, però no pas per dominar. Sabem prou bé que un exèrcit no és res per dominar», i demana, entenc que avergonyit, el destí a una divisió de campanya, a un infern.

Una sola paraula l’acompanyarà: Adéu.

En definitiva, un cant a la inútil lluita de conquerir els pobles per les armes, amb la pretensió de conquerir els cors i destruir els sentiments.

Escrita el 1941, començament de la guerra mundial, després de la incivil guerra espanyola i publicada aquí i avui, en plena actualitat en un món on les armes no callen i les respostes són moltes vegades el silenci.