Quan vaig comprar l’entrada per al seu concert de dissabte passat a Sant Lluís feia dècades que no escoltava Barón Rojo. Així i tot, les seves cançons més conegudes restaven amagades, latents però ben vives, a la meva antiga memòria musical, fent honor a aquell seu «Resistiré» (no el de la covid, el bo, editat el 1982 amb una lletra que ara és més vigent que mai). Sant Spotify me les va refrescar diligent.
Escoltar en directe una icona del heavy era una gran temptació, més ara, quan el rock és una militància davant l’allau de bases rítmiques i auto-tunes efervescents. Va ser un gustàs. Per la força i el ritme de la banda, tot i alguna veu castigada, i per l’ambient a la sala, convertida en extensió nostàlgica del bar de soterrani que freqüentàvem alguns elements al carrer San Fernando de Maó, on per sort no hi havia mòbils per gravar el que passava, però tampoc gairebé baralles.
El públic era previsible. Cabelleres més voluntarioses que frondoses, i deserts capil·lars on n’hi havia hagut. Aquells joves ara ja senyors. Samarretes negres amb motius heavys, cerveses en mà i sentiment de companyia, de germanor, de pertànyer a la família del rock dur, que no deixa mai de circular a la sang, com una manera d’afrontar la vida.
Va ser un oasi de pau en una tardor carregada de desfilades identitàries amb xiulets, uniformes i pits ben inflats, d’himnes excloents i discursos incendiaris, de relectures de la història a la carta, de polèmiques hiperventilades a crits juvenils, de rivalitats maximalistes. Perquè m’ofeg sota qualsevol bandera. Les ideologies tancades són claustrofòbiques. M’estrenyen les fronteres i les nacions. Asfixia la correcció política. Repugna la desqualificació covarda i la coartada de la tradició casposa. Com va assegurar (diuen) Lou Reed, res no pot guanyar dues guitarres, una bateria i un baix. Afegiria, i més si sonen entre una companyia amable, distesa i fraternal. Barón Rojo planteja a un dels seus lemes: «si he de escoger entre ellos i el rock…». Ja saben la meva resposta.
