En llegir segons quina novel·la només cerquem una estona de distracció. En d’altres ens agrada trobar-hi situacions, frases, pensaments o motius de reflexió. Unes i altres han de tenir, si volen pertànyer a les que perduren en el temps, una mica de tot, perquè si només hi trobem divertiment, cosa ben convenient i saludable, difícilment en tindrem memòria del que hem llegit, en canvi si en la lectura hi trobem missatge o ens fa treballar el magí, aquella obra serà recordada i fins i tot potser rellegida, passant a ser part del nostre coneixement.
He llegit aquests dies la novel·la «La senyora Palfrey se’n va al Claremont» de l’autora anglesa Elizabeth Taylor (ed. Viena), la que sempre va ser l’altra Elizabeth Taylor, no la confonguem amb l’actriu de renom, tot i que la novel·la de què us parlo també va ser duta a la gran pantalla. Res d’estrany perquè tant la temàtica com les descripcions i situacions de la trama donen prou de si per ser interpretades com a teatre o cinema.
És d’una lectura fàcil, plena de situacions que es poden qualificar d’humor anglès, amb uns detalls victorians, tot i que potser encara ressalta més el meravellós sentit de la ironia que ajuden a entrar de ple en la narració.
Diu el subtítol de la contraportada: «Una història inoblidable sobre una amistat que decideix ignorar els prejudicis de l’edat». D’acord.
La protagonista, una vídua recent, decideix anar a viure en un hotel com a hoste resident. Persona culta i autosuficient, tria un hotel senzill a l’abast de la seva butxaca. Es vol estar a Londres on té un net i no anar a casa la filla a Escòcia. El net poc cas en fa de l’àvia i en canvi, casualment, coneix un jove d’edat similar i el convida a sopar a l’hotel, on tothom dona per descomptat que és el seu net.
Un cop m’he distret, i molt, amb la història, m’ha vingut una reflexió de persona ja gran. Vaig llegir al metro fa temps que un dels problemes de la vellesa és la soledat. Doncs bé, en tot el petit món de gent gran que conviuen al mateix hotel, presumir o tenir relacions exteriors i/o visites és una necessitat que si no es té, s’inventa, i aquest és el cas d’aquesta narració amb tot el batibull de sentiments i situacions que viuen els personatges hostes de l’hotel, que no volen perdre cap ocasió per sentir-se, encara, immersos a una societat que els va deixant a la vorera de la vida.
He de dir que, tot i la crua realitat, no trobareu un drama lacrimogen sinó més aviat unes formes de dignitat, sobretot per part de la protagonista, que ens venen a dir que l’actitud de les persones és, pot ser, el puntal per acceptar o combatre aquesta soledat, potser inevitable físicament però amb la vivor suficient per aixecar-se cada dia amb il·lusió i sobretot amb un positiu sentit de l’humor que treu les teranyines de la vellesa.
No és d’estranyar que el llibre sigui d’una lectura fàcil, culta sí, però també fàcil, perquè l’autora deia que els arguments de les seves novel·les se li acudien mentre planxava. Aquesta confessió de senzillesa, l’honora i fa justícia a aquest text ple de quotidianitat que sembla viscuda en primera persona.
Si entreu amb la senyora Palfrey a l’hotel Clermont, us voldreu quedar a dinar o a seure en un sofà per seguir el dia a dia dels personatges.
