L’abús de la història

Pelé sí que va ser un jugador de futbol històric. Una prova per demostrar que una cosa és històrica és quan es converteix en un referent. «És bo, però tampoc és en Pelé», es diu sovint. No només amb l’esport. «El llibre enganxa, però no és ‘El Quijote’», encara que no s’hagi llegit, o «quan fa paella es creu Ferran Adrià», cada vegada més. El recent fricot dels jutges s’ha comparat molt amb el 23-F, i açò demostra que l’episodi del «se sienten, coño» és part de la història i, a la vegada, certifica que tot s’exagera, perquè no crec que les porqueries del CGPJ i el TC passin a ser referents de res.

Noticias relacionadas

Descansar en pau

Más noticias relacionadas

Convenis amb sindicats públics d’abast només salarial, lleis diverses, fins i tot línies d’ajudes, s’han definit recentment per dirigents públics i aduladors de torn com a històriques amb una facilitat excessiva, quan res de tot açò apareixerà als llibres d’història ni seran referents de res. Ningú no dirà l’any 2040 «és un sou que està bé, però no és un acord amb els metges de Primària de les Illes», o «amb aquesta norma es pensen que han fet una llei de reserva de biosfera de Menorca».

L’exageració constant dels mèrits i desastres, l’ús hiperbòlic del llenguatge, és només un recurs per ser escoltat una estoneta, propi d’una societat d’stories propagandístiques en què l’impacte a curt termini del missatge importa tant o més que l’efecte real, sense reflexió ni context. No es fa història cada setmana a cada província. El temps i la mirada aliena atorgaran a cada cosa la condició d’històrica. I no en falten, punyetes. Només enguany, una pandèmia, una guerra a Europa, un estiu de vuit mesos i xifres inèdites de turistes. Qui es va autoproclamant part de la història o la vol escriure en temps real només demostra que és part d’una certa histèria.