La rotació i la translació de la terra marquen el ritme de la humanitat. El calendari gregorià, de 1582, és una de les poques referències temporals que es mantenen intactes. Poques han resistit tant. La resta muten, apareixen i desapareixen en funció de l’evolució i les demandes socials.
El període de rebaixes ja no és un període. Les crisis se superposen. Les campanyes electorals són bucles de quatre anys. Els canvis d’armari són aleatoris i la roba de mig temps està desubicada. La farra nocturna surt al migdia. Frissam de convertir fillets en adults. Adults forcen la seva dignitat per aferrar-se a la joventut. Adeu als trimestres escolars. El temps de vacances és quan més gent treballa.
També l’ordre de les coses canvia. Un 84 per cent dels menorquins que es van casar el 2021 ho va fer amb algú del mateix poble. Açò no és el resultat d’una endogàmia provocada per carències en el transport públic per carretera, l’existència de paradisos fiscals municipals, els enamoraments de balcó a balcó durant el confinament o rivalitats tipus villa arriba-villa abajo, sinó que només demostra que moltes parelles es casen després de viure junts un temps, a prova.
Reforça la teoria el fet que gairebé tothom (86 per cent) es casa passats els trenta anys. La dada permet proclamar, amb una eterna llista d’excepcions i matisos, que aquesta és l’actual edat de referència per a la maduresa. Precisament el calendari de 2023 del Consell avança que enguany donaran molta tabarra (ja ho fan) amb els trenta anys de la reserva de biosfera. A aquesta edat, és la reserva madura, adulta? Està per casar? O encara allarga la pubertat? Se la veu preciosa, verda, exuberant, conservada, plena d’il·lusions, però també massa preocupada de la imatge, amb serioses crisis d’identitat i molts aspectes fonamentals que, es pot dir amb energia (i aigua, i ordenació del litoral, residus...), no passen de la xerrameca per mil i una excuses. Una adolescència inacabada als trenta anys. Una reserva adaptada al seu temps.
